Sembla clar que el pecat d’origen ha fet forat en l’home i l’ha aconseguit fer-lo ben profund, en la història, en obtenir com a resultat la “stultia mentis” de molts governants I per això tant sovint, en comptes de pau hi ha hagut guerres; en comptes d’alegria, tristeses; en comptes de benestar, malestar; en comptes de justícia, injustícies; en comptes de solidaritat, egoismes; en comptes d’honradesa i lleialtat, aprofitats i desencisats…El mapamundi actual -Israel, Sudan, Irak, Ruanda, Xexènia i nacions limítrofes, antiga Iugoslàvia, els països caucàsics, Terra santa, etc. en les últimes dècades- es veu tacat per tota mena d’escàndols i rebomboris, de discòrdies i subversions, de sang i matances, d’aldarulls i revoltes, de venjances, de camps de concentració i -diguem-ne- “contracamps”, ja que “la venjança, segons Shakespeare en una obra seva, és un plat que es menja fred”-; segueixen després, milers de bogeries, fams i sets, penúries i misèries, perills de tota mena, mals físics i morals, i tot acompanyat de les vanitats i les lleugereses, de les estupideses i les frivolitats dels governants de torn…A més a més, tot ho trobem bastant ben arrelat en la història de la humanitat. I l’home sol ensopegar amb la mateixa pedra.
Com alguns pensen, sembla que un bon nombre de governants no guia veritablement els seus pobles, perquè només fan “política” interessada per a ells i als seus correligionaris, o per enriquir-se ells, els seus familiars o els seus amics. Altres vegades se’ls pot fer també el retret que tampoc no són realistes; altres, que fan molta comèdia, que parlen i prometen molt, però fan poc o que hi ha un dèficit de veracitat en el seu actuar i un superàvit d’aparença i engany. És curiós que fa poc temps el President de la Generalitat hagi dit que hi ha punts de contacte entre la política i el teatre. Efectivament sembla que alguns polítics “escenifiquen” perfectament el paper que els pertoca fer segons els gusts dels seus afalagadors. I fan teatre mentre mantenen dubtes constants a l’hora de prendre decisions encertades, tot i que hagin de ser una mica impopulars. Caldria sobretot que la comèdia no esdevingui drama o tragèdia. Al mateix temps també veiem com molts d’ells escenifiquen desavinences, opinions artificiosament contràries i miren de destacar-se, dient disbarats a dojo a fi que l’”obra de teatre” sigui “divertida”. Mentrestant no escolten el poble humil que sofreix, en silenci, les seves necieses. És molt clar que els humils no tenen veu pròpia i solament són espectadors d’aquest gran teatre de món polític, esperant pacientment un “salvador” que mai no arriba.
Com sabem molts polítics, que s’auto-admiren o auto-contemplen cofois, voldrien ser “admirats”; i actuen -personal o col·lectivament amb els seus cara a la galeria- perquè els “admirin” i aplaudeixin. Doncs, no. Millor que no ho fessin ni que s’ho plantegessin. I perquè no els “admirin” falsament caldria que treballessin sense “mirar-se” ells mateixos. Una cosa és el “respecte” que se’ls deu com a governants -“res-spicere”, és a dir, tornar a mirar o considerar reposadament les persones, els fets i les circumstàncies de cada moment-, i una altra cosa és actuar d’una manera predeterminada perquè molts puguin “lloar-los”, retent-los-hi fantasiosament honor i alabança per sempre. El “respecte” cal guanyar-se’l sempre de nou amb fets. Tenen, en canvi, l’estúpid perill de “buscar” -no el Be Comú, al que he fet sovint al·lusió- sinó l’èxit fàcil a curt termini, i pot acabar amb una generalitzada desafecció política.
La qual cosa sembla que va en creixement !
