Hi ha una remor de fons que anuncia la tempesta de sorra que s’acosta destorbant la quietud de l’oasi. Aquesta remor que se sent no és de paraules ni de pensaments prohibits. Aquesta remor és el brunzit d’una munió d’insectes que enfosqueix el cel de la democràcia. El vendaval reaccionari que escombra el planeta a l’albor de la revolució digital i el crepuscle climàtic s’origina en la turbulència de les crisis econòmica, energètica, ecològica, sanitària… amb ràfegues populistes, cridòria i bronca constant que indisposen amb el sistema. No són paraules ni idees sinó la física del món industrial que ha soscavat els fonaments materials del fals progrés del creixement, el consumisme, el materialisme, el cientisme i l’hedonisme. Un èxtasi capitalista que ve sostraient drets col·lectius amb la promesa d’una llibertat que redueix l’aspiració humana a la possessió i el gaudi personal.
Els mapes de clima social a curt termini indiquen por i desesperança. Por de veure reduïts el benestar i els privilegis d’una Europa blanca, laica, i rica. Temor als immigrants, a la sequera, a la intel·ligència artificial, a noves identitats sexuals i, per què no dir-ho, al mateix feminisme en auge. Aquesta Europa angoixada conté la respiració esperant descobrir, quan escampi la pols, un paisatge irrecognoscible que ens ha exclòs com a beneficiaris del progrés per convertir-nos en víctimes. L’expectativa ha desfermat un vendaval reaccionari per totes les latituds de la UE. El seu clam enyora un món que s’ha esgotat i ja no tornarà. Busca un refugi impossible contra les zones de baixes emissions, les superilles, les vacunes i mascaretes, els drets sexuals, l’urbanisme tàctic, el temut algoritme, el vegetarianisme… L’austeritat, en definitiva. El “no” dels radicalismes d’extrema dreta és la negativa a decréixer, a perdre privilegis, a fer renúncies, a deixar de sentir-nos superiors. Davant la por no valen les paraules sinó els afectes. Per això el vendaval no argumenta, només escombra, desqualifica, apel·la al patriotisme. La seva dialèctica remou emocions, l’odi per exemple, per anular la raó.
En aquest aire enrarit, i surfejant una seqüència de plagues quasi inimaginable (pandèmia, crisi del gas, inflació, conflicte d’identitats nacionals, una guerra, la sequera…), el govern de coalició ha posat com mai els recursos públics al servei de les persones: els ERTE que van salvar l’ocupació en la pandèmia, l’ingrés mínim vital, augment del salari mínim, una reforma laboral que ha millorat la qualitat de l’ocupació, un marc de sostenibilitat del sistema públic de pensions, un sòlid pla de transformació estructural del sistema productiu i energètic. Un full de ruta per descarbonitzar l’economia, modernitzar i cohesionar el país encarant reptes que estan per venir. Però no sembla que aquestes polítiques que han conduït a tenir la inflació i preus de l’electricitat més baixos del Continent, i a liderar la UE en renovables, creació d’ocupació i creixement del PIB, hagin dissipat els fantasmes, ans al contrari, persisteix la por a la pèrdua de poder adquisitiu, l’augment dels lloguers i les hipoteques. I espanten les incertes conseqüències de la guerra d’Ucraïna.
El planeta, mentrestant, perd especies vives, redueix la superfície forestal i de conreu, augmenta de l’ordre infinitesimal però sense aturador la temperatura mitjana dels mars i oceans, redueix les pesqueries i esllangueixen els filons de minerals estratègics… El futur és un país estrany, deia el professor Fontana. Ara cal evitar una crisi socioambiental. Ambiental, per descomptat, però també una crisi social promoguda pel campi qui pugui, amb replegament i afermament als discursos buits que prometen seguretat. Només el coratge social, la confiança col·lectiva, un compromís personal i la fraternitat, ens farà a vèncer la por. El món que està per venir després de la tempesta pot ser millor que l’actual si sabem reconstruir-lo amb solidaritat i sense exclusions.
