Portar una vida guai, mola. Però, i fer-la a pagès? Quan els que vivim a la muntanya baixem a ciutat notem com cada vegada més “la Capital” és un altre món. No en històries de desigualtats, perversitats, o influències, que també; sinó en la dissemblança de models que s’està generant entre els ciutadans cosmopolites, amb els qui vénen a ésser: “la resta”. Crec que el fet que un nen dibuixi un pollastre a l’ast en comptes de l’animal, hi té bastant a veure. O potser hi ajuda força cada vegada que el PSC celebra un Consell Nacional, o quan Sànchez-Camacho fa alguna declaració.
Tanmateix, bromes a part, aquest fet no tindria més importància si no fos perquè Barcelona és, alhora, el lloc on es cuinen les decisions polítiques i, sobretot jurídiques, de la Catalunya urbana, urbanitzable i no urbanitzable. No voldria entrar a discutir si està bé o no però, certament és en la percepció del rerepaís on afloren les diferències entre poble i ciutat.
Només d’entrada, el 60% del territori de Catalunya són boscos (uns 2 milions d’hectàrees) i el 30% és agrícola. En aquests abatents s’hi troben masies on hi viu gent. Persones de veritat, que miren de tirar endavant com poden amb mòbils sense cobertura i Internet amb pedals.
I quin és el problema? Sens dubte, els que vivim a pagès observem com actualment existeix un afany regulador urbà que està asfixiant la ruralia. Semblem buròcrates sense títol. I tot perquè des de la ciutat veuen un medi natural “molt maco”, el qual consideren intocable, i que requereix planificar-lo de dalt a baix. Els del territori som els primers que rebutgem una MAT (línia de molt alta tensió) que trinxi les muntanyes o, una central nuclear dalt del Montseny. Però una cosa no treu l’altra. Els que gestionem els boscos o cuidem els camps no som potencials nocius del medi natural, al contrari. La bellesa actual de la ruralia catalana, des d’històriques masies o paisatges magnífics, ve donada per generacions de persones que se n’han cuidat, i també perquè s’hi guanyaven la vida (amb tot el dret, només faltaria). No obstant això, sembla que actualment, els que vivim a al món rural estiguem destinats únicament a vendre formatge de cabra i a pasturar ramats d’ovelles. I sincerament no hi estic d’acord.
Davant l’honorable desafiament de construir un Estat Propi, està clar que el rerepaís ens hem de mobilitzar. No només per procurar que votin Sí&Sí a la Consulta, sinó per demostrar a la gran ciutat que també tenim dret a ésser consultats. Aquest és el nostre gran repte. Les nacions necessiten el territori i la sublimitat dels esdeveniments requereixen acceptar totes les sensibilitats existents. Únicament així, ens en sortirem. Visca Catalunya Lliure.
