Hi ha vida independentista més enllà de Reagrupament
He de confessar que el ball de bastons a Reagrupamet em va afectar anímicament. No pel fet en ell mateix, sinó perquè el vaig percebre com a la culminació d’una trista tendència que s’havia posat de manifest durant l’organització dels referèndums sobre la independència: som pocs i ens barallem. Les notícies que havia rebut de les reunions preparatòries em semblaven lamentables, però la resposta extraordinària dels voluntaris va fer que fos un èxit d’organització i un exemple, com van comentar molts observadors estrangers.
No podem fer una generalització fàcil i injusta, però crec que ningú no em discutirà que la política pateix una malaltia crònica: la manca de magnanimitat i generositat, la pràcticament inexistent participació en la funció política amb el sol interès que l’interès comú. Fer política real requereix de difícils equilibris i presenta molts peatges que s’han de passar, prou que ho sabem. Però quan prevalen els interessos personals, l’afany de protagonisme o de poder, tot se’n va en orris. Sovint sembla que en la política passa el contrari del que deia Salvat-Papasseit al seu poema: tot és mesquí. Els darrers afers han palesat que aquesta malaltia també la patim els qui volem una Catalunya sobirana i lliure. No som diferents: què ens pensàvem?
Altres fets succeïts durant aquests darrers mesos es van afegir al quadre ple d’ombres. La immensa presa de pèl del Govern espanyol sobre la gestió de l’aeroport -per una vegada que ens posem d’acord tota la societat catalana!-. I després, la polèmica sobre el cementiri nuclear, evidenciant una vegada més que nosaltres, com en moltes altres temes de país, no podem tenir ni decidir ni executar la nostra pròpia política energètica. I què dir de la trencadissa de plats al Parlament en el projecte de llei electoral catalana?
Per tot plegat, vaig pensar que mai no ens en sortiríem, que la Catalunya que volem tornar a ser moriria amb els quatre somiatruites que encara vivim. Arribarem mai a constituir una majoria parlamentària que trenqui democràticament amb Madrid? Som un poble que no existeix per la seva vocació d’expansió i annexió -segons la teoria de formació de les nacions d’Ortega y Gasset-, ni per la preeminència d’una ètnia, sinó per la seva voluntat de ser. I si aquestes voluntats no convergeixen en el propòsit comú no reeixirem.
Per a mi el projecte de regeneració democràtica i d’independentisme de Reagrupament, amb el qual m’havia il·lusionat, ha quedat tocat de mort. No he volgut llegir moltes coses que s’han escrit sobre el motius que han conduit a aquesta situació, que no sé si tenen fonament real –quant safareig i quantes difamacions i calúmnies que corren pel món de la política!- i crec que no aporten res d’essencial. A més, entenc que el repte era difícil. Però abans de començar han acabat com qualsevol altre partit polític; i no ho dic pels més de 3.000 reagrupats, amb el quals em sento unit per un ideal comú.
Això no obstant després del primer desencís he tornat a convèncer-me de que no ens podem avesar a viure de la nostàlgia del país que haguéssim pogut ser. Em sembla un fet amb base real que l’independentisme del seny i la raó, de l’afirmació pròpia i del respecte pels altres, s’està consolidant a Catalunya. A més de les persones de Reagrupament hi ha moltes altres, organitzades o no, que abasten un espectre professional i cultural d’un cert nivell, i que aposten per aquesta via. D’altra banda em nego a admetre que estem predeterminats genèticament a les lluites caïnites i a la dictadura dels interessos particulars. No crec en el mecanicisme quan l’ésser humà entra en joc en qualsevol procés. Som lliures i tenim la capacitat de millorar i canviar.
Som tots prou conscients, però, de que la tendència general respecte aquest projecte col•lectiu és d’indiferència, d’un “ja m’està bé”, d’ensopiment o de claudicació. I això significaria la dissolució sense retorn dins el projecte nacional espanyol. Però mentre existeixin voluntats que intentin reeixir-la, amb un fonament real d’identitat col•lectiva, paga la pena esmerçar tots els esforços.
Totes les iniciatives sobiranistes i independentistes que han sorgit en aquests darrers temps han de tenir paciència i seguir treballant, malgrat sembli que s’han quedat orfes d’un projecte polític parlamentari. Certament necessitem d’un lideratge moral i fàctic, unipersonal o compartit, que faci de catalitzador de tots aquests afanys, i també de tots els que treballen en aquesta direcció en el si d’algun partit polític. Però no es tracta d’esperar cap messies sinó de seguir fent feina: d’aquest treball sorgirà el lideratge. Ja arribarà. Res de desànims i desconcerts. Ben segur que hi haurà més ensopegades, però no hem perdut pas el rumb. No afluixem.
