És possible que el lector conegui aquesta expressió llatina que vol dir “aquí hi ha dragons”. La Viquipèdia ens explica que se solia escriure en mapes moderns per descriure territoris “perillosos, desconeguts o poc explorats”. “Hic sunt dracones” té un ús modern en l’àmbit de la informàtica i al capdavall, en castellà, cantava Amaral alguna frase semblant en una cançó que feia referència al lloc on s’acabaven els mapes i només hi havia dracs i abismes. (Per cert, que la cançó es titula “Revolución”.)
Doncs bé: una mica passa el mateix amb la situació política catalana: s’han acabat els mapes. Hauríem volgut una via escocesa i no ha pogut ser. Hauríem volgut ser un altre Quebec i tampoc no ha pogut ser. Hem mirat cap a Estònia, cap a Eslovènia: “farem com van fer ells”, vam dir-nos. Al final hem acabat topant de nou contra el mur i hem arribat col·lectivament a una conclusió: ni via escocesa, ni quebequesa, ni bàltica, ni balcànica. Nosaltres haurem de fer la Via Catalana. No aquella cadena humana festiva que ja vam fer el 2014, sinó un camí nou, desconegut i mai abans explorat per nosaltres, per assolir la independència.
La via catalana serà un camí en el qual hi ha previsió d’escenaris, però no certeses. “Com t’ho fas quan han destituït el govern català, triat a les urnes, i hi posen la vicepresidenta espanyola a presidir la Generalitat?”. Doncs no ho sé. Ni he llegit els llibres sobre la transició nacional ni probablement qui estigui llegint aquestes línies ho ha fet.
Ens en sortirem com a Estat independent? Ens reconeixerà la UE o acabarem a l’EFTA? Aconseguirem un estatut a mig camí entre l’Estat propi i l’autonomia actual, allò que es coneix com a “estat lliure associat”? Entrem en un escenari desconegut, en un context poc previsible. Amb una novetat respecte de temps passats: la resposta a aquestes preguntes tampoc no les té l’Estat espanyol, per molt que fingeixi tenir-les. Som en un nou territori, amb una república proclamada, no desplegada, i unes eleccions el 21-D. Hic sunt dracones.
