Mircea Elíade escriu a la seva obra magna «El sagrat i el profà» que una hierofania és quan «quelcom sagrat se’ns mostra», és a dir, «la manifestació de quelcom “completament diferent”, d’una realitat que no pertany al nostre món “profà”.» Per altra banda, el sociòleg Max Weber va descriure molt bé el procés de secularització de la nostra societat occidental com un progressiu “desencantament del món”. En un món desencantat no hi ha hierofanies, tot és profà i susceptible d’explicacions profanes. És la condició indispensable per a garantir el funcionament de la nostra civilització “cientificotècnica”. Què voleu que us digui? A mi em sembla molt coherent. O hi ha hierofanies, irrupcions del sagrat, i el món està encantat, o tot és profà.
Personalment, això que tota cosa, des d’un pèsol a un rinoceront, és una espurna incandescent del sagrat, em costa de visualitzar. M’adhereixo més aviat a la desconfiança bíblica pel que fa a una divinitat suposadament espurnejant. Déu és d’aquells que parlen i es mostren poc, però que quan ho fan és perquè tenen quelcom a dir i, aleshores, es fan escoltar. Ben mirat, jo m’inclino més aviat pel desencantament del món i perquè tot en el nostre món sigui profà, excepte Déu, és clar. I si hem de reencantar alguna cosa que no sigui el món sinó les persones. Les persones, i no les coses, s’han de reencantar!
Potser hi ha moltes maneres de reencantar les persones sense alienar-les; sigui com sigui, la fe, quan ens la prenem seriosament, n’és una de les més eficaces. Abraham es va haver de desencantar d’un Déu capaç de demanar el sacrifici d’Isaac i quan va entendre de debò en quin Déu creia, aleshores, es va reencantar. Pere, Jaume i Joan van quedar com encantats contemplant el Senyor transfigurat, amb Moisès i Elies al seu costat, però es van haver també de desencantar i van necessitar molta pols, tres negacions, una pila de dubtes i beure un calze amarg que semblava no tenir fons abans de deixar-se reencantar, aquest cop per sempre i de veritat.
És clar que sí, home, deixem-nos reencantar per Déu! I veureu com el món, a poc a poc, sense hierofanies estranyes, se’ns va tornant més habitable i l’altre -el germà!- menys estrany.
