Un estat que es planteja la suspensió d’un partit per la xiulada a un himne i no per la mort d’un aficionat, és un estat miserable. Un estat amb milers de símbols feixistes als seus carrers i places que inhabilita a jutges per ser independentistes, és un estat que no pot donar ni una sola lliçó de llibertat d’expressió a ningú. I un estat que clama enfront d’una xiulada i calla quan es tracta de centenars de milers de preferentistes, desnonats, aturats, exiliats i precaris, és un estat que no mereix cap tipus d’obediència.
Vivim temps difícils, d’absoluta regressió democràtica, en els quals només ens queda lluitar. I guanyar. Catalunya no xiula contra un himne o un altre. No és una falta de respecte. És una resposta a una agressió, a una opressió. És una batalla contra el mateix feixisme que ja va guanyar una vegada i que no pot tornar a fer-ho. Ens hi va la dignitat, en això. La passada, la present i la futura. Que 100.000 persones xiulin un himne de forma aclaparadora i cap informatiu i tertúlia de les grans cadenes generalistes espanyoles se’n pregunti el motiu, és dramàtic. I reflecteix moltes coses i cap positiva. En un estat així, el problema no el té l’independentisme, creguin-me. I és que si volen imposar el seu país, la seva nacionalitat, la seva llengua, la seva indentitat i el seu himne, els únics nacionalistes excloents que hi ha són ells.
Un estat que persegueix multituds xiulant un himne i crea multituds en menjadors socials, és un estat pocavergonya, del que només podem pensar en independitzar-nos.
