Escriure és la millor catarsi possible després de patir el Halloween un any més. No sé perquè no hem exportat nosaltres el dia de Tots Sants als EEUU?.La nostra és una festa que, almenys, ens acosta als éssers estimats que no hi són. Fa un any per aquestes dates vaig escriure aquell Christmas déjà vu que alguns recordareu i, per això, no voldria caure en el parat dels tòpics recurrents.
Diumenge passat llegia a El País un article de Margarita Rivière que feia al·lusió a l’home centaure, mitat màquina, mitat persona, que és com defineix Paolo Fabbri als homes dels nostres dies. Jo vair recordar La galàxia Gutenberg de Marshall Mc Luhan amb aquell subtítol tan suggeridor de Gènesi de l’homo typographicus. No puc continuar sense fer un breu incís per recordar com vaig trobar per atzar aquest llibre al carrer Arts Gràfiques de València abandonat en un banc com sinó tinguera valor.
L’homo typographicus de Mc Luhan sorgia després de la irrupció de la premsa que fou possible l’aparició, de ni més ni menys, que del ‘públic’. La força de la paraula impresa encara ens mou; ara la única diferència és el suport, el canal de transmissió del missatge que fa nàixer a l’home centaure però que, en realitat , és el mateix de totes les èpoques.
Mire més enrere i m’adone que a la prehistòria la comunicació visual aportava a través de l’art rupestre la informació escaient pels grups socials d’aleshores. Només ha canviat la tecnologia per arribar a un major nombre de persones però la idea de fons és establir comunicació per transmetre idees i pensaments.
La vida és com una eterna pel·lícula de Woody Allen on sempre es conten les mateixes històries i es reviscolen a través del temps els missatges del passat posant-los d’actualitat una i altra vegada. No sé on vaig llegir que als llibres ja estava tot dit però la diferència entre uns i altres era la manera de contar, la forma d’escriure, la capacitat de comunicar i de transmetre la informació.
Ahir fou el centenari del naixement de Miguel Hernández; ell va escriure las “Nanas de la cebolla” en paper d’estrassa i no tinc dubte que sobreviurà a l’home centaure i a tota la tecnologia que encara està per vindre. No passarà el mateix amb les imatges d’una pel·lícula de 1928 de Charles Chaplin en les que apareix una dóna parlant amb un suposat mòbil i, mai millor dit, es dona bo per roin.
