He estat uns dies a Madrid, una capital d’Espanya que he trobat enfosquida i endurida. No hi he sabut veure la seguretat amb que es caminava fa uns anys i que notaves només arribar a l’estació d’Atocha – perquè sempre hi vaig en tren– o a l’entrar a una d’aquelles cafeteries on tot és niquelat i serveixen xurros i “porras” amb cafè amb llet servit en un got. Els colors rosa i blau pastel que acolorien la indumentària madrilenya, amb un estil molt propi de l’elegància excessiva, mig italianitzant, mig nou ric de les Amèriques, també s’han apagat i fins com una mena d’humitat es trascola pels carrers del barri de Salamanca.
Ara bé, si una cosa m’ha sorprès d’aquesta breu estada a la villa y corte ha estat els homes-anuncis que corren per la Gran Via, aquella avinguda centenària que s’ha presentat al món com una mena de Broadway hispànic, una Times Square dinàmica i alegre, d’una modernitat de principis de segle i un cosmopolitisme avant la lettre, on voltar-hi és passejar per una Espanya feliç i despreocupada, arrambada a la barra de Chicote. Doncs per aquesta gran avinguda de teatres –diria que ja no fan Las Leandras– i cinemes hi deambulen, de Plaza España a Callao, aquests homes tristois i amansits amb uns cartells a davant i darrera, penjats amb uns tirants. Pel que sembla l’any 2008 el llavors alcalde Ruíz Gallardón els va voler eliminar, però foren salvats a darrera hora, per pressió popular.
Però si aquests homes-anunci ja ens remeten a la joventut dels nostres avis, el mateix anunci ja té un regust de postguerra: compra i venda d’or i, evidentment, “casa de empeños”, és a dir aquells empenyoraments que ja va descriure llastimosa i tristament als anys vint, una brillant i jove Irene Polo. Tot el centre de Madrid està plena de pasquins, publicitaris, nuncis i homes anuncis del negoci de l’or. Una nova febre d’or que també observem a casa nostra. Però és a Madrid on la febrada m’ha semblat que arribava a cotes preocupants. Al carrer Preciados, un nom que abans tenia ressonàncies de grans magatzems, o aquell sinistre carrer Montera, d’una prostitució francament grotesca i tristíssima, tan a tocar de l’antic edifici de la Dirección General de Seguridad –on es va proclamar la República Espanyola i on va ser empresonat el President Companys– és on es produeix el tràfic d’aquest negoci del metall preciós.
Sincerament, no sé d’on provenen les misses d’aquests establiments. És a dir, una vegada tothom s’ha venut les joies de l’àvia, accepten també allò que té un origen més irregular? M’ho he preguntat també aquí, quan aquestes tèrboles cases d’escanyapobres han començat a obrir parada a llocs tan cars com el Passeig de Gràcia. Una bombolla de l’or? Més aviat, com els homes-anunci de la Gran Via, que tan m’han sorprès a Madrid, una estampa de quan el país passava gana, dels anys de l’estraperlo i “lo toma o lo deja”, que no augura res de bo.
