L’últim diumenge de l’any litúrgic, l’Església celebra la solemnitat de Jesucrist Rei de tot el món. Te sentit celebrar avui aquesta festa, doncs si diumenge passat varem llegir a l’Evangeli la fi del món, amb la celebració d’avui posem de relleu que, per damunt d’aquest món, meravellós però fugisser, per damunt dels problemes de cada dia, per damunt de totes les catàstrofes associades a la fi del món, ens espera una realitat més positiva i més gran: el triomf definitiu de Crist.
Totes les coses canvien. La nostra mateixa vida corporal no pot durar sempre tal com és ara. En canvi, Jesucrist, el Déu fet home que ha vingut al món a donar testimoni de la veritat, que vol dir que ha vingut a donar testimoni de Déu, és el qui te el poder suprem sobre totes les coses. Així ens ho recordava la profecia de Daniel al afirmar que “el Fill de l’home li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge”, és a dir, tothom li reconeixerà l’autoritat màxima.
En la segona lectura, en el llibre de l’Apocalipsi, hem llegit: “Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera”. Ell és la primera i l’ultima paraula. “Ell és el qui era, el qui és i el qui ha de venir, el Déu de l’univers”. Venir dels núvols, per a un jueu, era tenir fe en l’origen transcendent d’aquell que ve. Per a un cristià és creure en la resurrecció de Crist i en la seva sobirania.
Però ara fixem-nos en l’actitud de Jesús davant de Pilat. Al llarg de la seva vida pública, Jesús, únicament en privat va manifestar a uns pocs que ell era el Messies i, repetidament, procurà que els seus miracles o signes no es divulguessin, per així fugir dels honors que li volien tributar els seus conciutadans. Per què? Doncs perquè la idea que els jueus tenien del messies – el cabdill que els havia d’alliberar de la dominació dels romans – estava molt lluny de l’autentica missió de Jesucrist.
Però en canvi és ara, en plena passió, quan ja ha estat assotat pels soldats, coronat d’espines i vexat, podríem dir que Jesús s’enfronta a Pilat perquè quan aquest li pregunta “¿Ets tu el rei dels jueus? en lloc de contestar a la pregunta, Jesús amb un signe de llibertat enfront del poder se li dirigeix preguntant-li a la vegada“ ¿Surt de vós això que em pregunteu, o son d’altres que us ho han dit de mi?”. Pregunta aquesta, directa i incisiva, que per força havia de sorprendre a Pilat perquè en el fons li planteja una qüestió de consciència doncs el que pretén Jesús és que Pilat raoni la seva postura i s’adoni de si està sent manipulat
Quan després Pilat li diu “Per tant vols dir que tu ets rei”, la resposta de Jesús no deixa lloc al dubte: “Teniu raó, jo sóc rei”. “Però la meva reialesa no es cosa d’aquest món”. Ha dit Jesús abans. És a dir, quan ja no hi ha cap perill que siguin mal interpretats el seu poder i el seu Regne, un Regne que no pot tenir un poder terrenal, llavors Jesús parla de la seva reialesa i es confessa rei. Jesús no ha lluitat per imposar-se, els valors del seu Regne no tenen res a veure amb els criteris de poder propis del nostre món. La primera conclusió que hem de treure’n és que: ni l’Evangeli dóna cap dret a un poder temporal, ni hem de servir-nos de l’Evangeli per obtenir un poder temporal.
Quan ens adrecem al Pare, amb l’oració que el mateix Jesucrist ens va ensenyar, i diem: “vingui a nosaltres el vostre regne”, procurem fer-ho sempre sent conscients de que estem demanant una cosa molt gran. Una cosa tant gran com és un regne de veritat i de vida, de justícia, d’amor i de pau, que nosaltres hem de contribuir a crear.
