Hi ha coses que mai han estat fàcils d’explicar: perquè Déu permet el mal i les desgràcies. En primer lloc hem de tenir molt clar que el que no podem fer mai és considerar les desgràcies com un càstig de Déu. El mateix Jesús ens ho ha recordat a l’evangeli d’avui a propòsit d’un fet polític que va provocar una repressió sagnant per part de Pilat i d’un desgraciat accident en el que van morir varies persones. Jesús aprofita aquests fets per desmuntar la idea d’un providencialisme d’estar per casa, que podria portar a pensar que només les persones afectades per la desgràcia eren culpables.
Les lectures d’aquest diumenge III de Quaresma giren totes elles en torn de la necessitat de la conversió. Déu ens estima, no ens abandona i ens ofereix una i altre vegada la seva misericòrdia, esperant que nosaltres fem l’esforç de canviar de manera de ser i de comportar-nos. A la primera lectura del llibre de l’Èxode se’ns ha narrat el passatge de l’esbarzer que no es consumeix. És el passatge on Déu se li revela a Moisès, on se li identifica com el Déu dels seus pares que es recorda de la promesa que els hi va fer i li encomana una missió: la d’alliberar al seu poble.
Aquest és el mateix Déu que se’ns revela a nosaltres, que es compadeix i que decideix venir a alliberar-nos. Aquest Déu va ser l’alliberador del poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte i Moisès el seu instrument, un instrument que anticipa l’acció redemptora de Jesucrist que va venir a alliberar la humanitat de l’esclavitud del pecat.
Les paraules de Sant Pau que hem llegit a la segona lectura, fan al·lusió als dons que Déu va vessar damunt el poble d’Israel durant la travessia pel desert, uns dons que no van aprofitar a la majoria de gent, perquè portaven una vida que no estava d’acord amb l’aliança que Déu havia fet amb ells. Aquestes paraules són una advertència per a tots. Doncs també a nosaltres ens pot resultar inútil la salvació que Crist ens ofereix.
La conversió que ens demana el Senyor ens porta, entre altres coses, a entendre la manera com ell s’enfronta al mal, com l’interpreta i de quina manera en treu una acció salvadora. Ell mateix en un moment donat se sent abandonat i es queixa al seu Pare. En aquell moment s’identifica amb la major angoixa que un ésser humà pot patir que és la de sentir-se totalment abandonat. Però no, el seu Pare Déu està al seu costat de la mateixa manera que està sempre al nostre costat. No és fàcil entendre la resposta dela Creu, només es pot entendre des de la fe i des de l’amor, i sempre com a pas necessari per arribar a la glòria de la resurrecció.
Com a Moisès a tots nosaltres se’ns ha confiat una missió que ens exigeix responsabilitats i sacrificis. I, per suportar-los, necessitem d’un Déu en el que hi hem de creure amb el cap i amb la raó, evidentment, però cal que també hi creguem amb el cor. I això no és fàcil si d’alguna manera o altre no hem experimentat mai aquest Déu. Únicament amb una experiència viscuda d’aquest ésser misteriós, llunyà, però que per la fe i per la pregària se’ns fa proper, podrem viure en el món d’avui la nostra fe cristiana. Rebem tants impactes que traspuen egoisme, hedonisme, i materialisme, que si no ens deixem impactar per les coses de Déu, pels signes que Déu ens envia, s’esvairà la nostra fe cristiana i no serem capaços de transmetre-la a les noves generacions.
La conversió és una radical orientació de la vida cap a Déu. És donar un veritable sentit a la nostra existència convertint el nostre egoisme en donació i el nostre odi en amor. Però per això cal que ens obrim al misteri del Regne com a do d’amor que Déu ens ofereix. Déu ens ho proposa, però no ens ho imposa, som nosaltres els que hem de donar el pas definitiu acollint el seu do i traduir-lo en una entrega personal d’amor i de servei als nostres germans. Hem de pensar que les nostres petites o grans renúncies, si les fem per amor sempre ens portaran a una resurrecció molt més gran.
És cert que el qui tot ho dona tot ho rep, però d’això se’n ha de fer l’experiència. Llavors la vida pren una altre dimensió i ja no ens esclavitzen les coses que ens envolten, sinó que es converteixen en simples mitjans que ens ajuden a caminar millor. Mentre estem fent camí en aquest món, és quan encara estem en temps de conversió. No ens hem d’angoixar, però és en aquesta vida on hem de donar fruit. El nostre Déu és el vinyater de la paràbola de l’evangeli d’avui: sempre està disposat a donar-nos una altre oportunitat per a convertir-nos i poder donar fruit. Un fruit que aprofiti a les persones que ens envolten. Que la gràcia de Déu ens hi ajudi.
