Tal com hem escoltat en la primera lectura del llibre del Dt la Llei de Déu no és una cosa que estigui fora del nostre abast, ni lluny de nosaltres, ni ens mana coses que no puguem practicar. La Llei de Déu, homes i dones la tenim molt a prop nostre, la tenim, fent servir les mateixes paraules de Moisès, als llavis i al cor. Aquesta llei de Moisès, Jesús no la destrueix pas, sinó que la completa i la perfecciona com hem vist en l’evangeli que acabem de proclamar.
¿Què haig de fer per salvar-me? li pregunta aquell mestre de la llei? I Jesús li respon que faci el que està manat, i amb aquesta meravellosa paràbola del bon samarità ens ensenya que mai hem de buscar justificacions per no complir amb el nostre deure. La paràbola de Jesús dóna resposta a la pregunta: “I per a mi, “qui és l’altre?” El concepte de proïsme, en el Primer Testament quedava reduït als compatriotes i als forasters que vivien amb ells. Jesús universalitza el concepte de proïsme.
La paràbola té uns protagonistes: la víctima, un home del qui no se’ns diu ni la nacionalitat ni la religió, però se’ns diu el més important: que és un ésser humà; el samarità que l’ajuda i els dos jueus que passen de llarg. Si Jesús personalitza en aquests dos jueus a un sacerdot i a un levita, no ho fa pas per que tingui una mania especial contra aquests estaments. Ho fa simplement perquè vol pressuposar que aquestes dues persones coneixen perfectament el que diu la llei. És a dir, aquestes dues persones saben que si toquen sang quedaran impurificats ritualment i no podran exercir el seu ministeri aquell dia.
El primer ensenyament que n’hem de treure és que l’amor al proïsme és sempre prioritari i que la llei ha d’estar al servei de l’home. El segon ensenyament és molt concret i fàcil de comprendre, però no sempre fàcil de posar en pràctica: hem d’estimar i fer el bé per damunt de les enemistats de qualsevol ordre, encara que siguin enemistats tan radicals com les que de fet hi havia entre jueus i samaritans.
¿Què ens diu aquesta paràbola de Jesús en aquest aspecte? És possible que jo no em senti enemic de ningú. Però ben segur que hi ha persones que, per la raó que sigui, amb culpa o sense culpa, em cauen malament. ¿Què puc fer, o què hauria de fer per millorar la meva actitud o el meu sentiment envers elles?
Mai no tindrem prou en compte que l’egoisme se’ns fica per tot arreu i, si no ens en adonem, fàcilment “estimarem” els altres únicament en funció del que jo me’n pugui beneficiar, bé sigui per la seva simpatia, per la seva generositat, pels seus favors o per interessos més o menys nets.
La paraula proïsme ve de pròxim. Estimar al proïsme vol dir estimar al que ens és proper. La revelació cristiana ens en dóna raons de molt de pes per a considerar a qualsevol ésser humà com a proper. Si fóssim plenament conscients que tots som fills de Déu i que, com ens diu St Pau (Ef 2,13) la sang de Crist ens ha apropat els uns al altres, veuríem en tota persona el germà i, a la vegada, un ésser que és imatge de Déu com ho som nosaltres.
El sacerdot i el levita, embolcallats en les seves reflexions cúltiques o legalistes, no veuen la imatge de Déu en aquell pobre home malferit. No volen saber que Déu està en aquell ésser proper, i passen de llarg. En canvi, el samarità no veu a un jueu, enemic de raça, o a un gentil: només veu una persona necessitada d’ajuda, que és imatge de Déu i que, per tant, és el seu proïsme.
“Doncs fes tu com ell” aquestes són les darreres paraules de Jesús al mestre de la Llei. És a dir, no n’hi ha prou en sentir amor o compassió, l’amor s’ha de fer efectiu. No n’hi ha prou en estimar de paraula: el nostre amor s’ha de manifestar amb fets. Recordem aquelles paraules de la 1ª carta de St. Joan: “Fill meus, no estimeu només amb frases i paraules, sinó amb fets i veritat (1Jn3,18) …..Si algú afirmava ‘jo estimo Déu’, però no estima al seu germà, és un mentider, perquè el qui no estima al seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu (1Jn 4,20)”
