Sant Pau ens ha dit, a la segona lectura, que “tothom arriba a la vida eterna gràcies al Crist i que primer va ser el Crist mateix que ressuscità victoriós d’entre els morts”. Curiosament, cap evangeli ens narra el precís moment de la resurrecció de Crist, però en canvi tenim el testimoni d’aquelles persones que van fer l’experiència del Ressuscitat. Aquells deixebles, els seus seguidors, els mateixos que quan Jesús va morir el van abandonar esporuguits, després van lliurar la seva pròpia vida per donar testimoni de que veritablement Crist havia ressuscitat i que era viu. I el testimoni d’aquestes persones, i l’entrega de la seva vida, sí que és un fet històricament comprovable.
“Després – continua dient St. Pau – ressuscitaran tots els qui són de Crist, cadascú al moment que li correspon”. En Maria això ja ha succeït i, avui, l’Església proclama benaurada la Mare de Déu, per les meravelles que el Totpoderós ha obrat en ella. El Magníficat de Maria, que hem llegit a l’evangeli d’avui, s’ha convertit en el cant d’esperança, joiós i alliberador, de tantes persones i pobles que pateixen en el nostre món per causa de la injustícia.
Però, perquè la nostra lloança sigui autèntica, l’hem de traduir a la nostra vida, a la nostra manera de fer. Hem de ser veritables testimonis de la fe que diem que professem. Estem davant d’uns nous models culturals i hem de tenir la capacitat de conviure positivament, sense amargor, amb models socials diversos que, fins i tot, són contraris a les nostres creences i a la nostra manera de pensar. No hem de tenir por de manifestar-nos com a creients i hem de donar testimoniatge, a plena llum, de l’Evangeli i del concepte de persona humana que se’n deriva.
Ara bé, no ho hem de fer ni amb afany de imposició, ni amb agressivitat. Si som agressius, perdrem la nostra identitat cristiana: doncs Jesús va dir que ens enviava com a ovelles enmig de llops i el que no podem fer mai és imitar als llops. Ho hem de fer com un servei, com una aportació que ajudi a il·luminar les qüestions tan delicades que es plantegen en el debat polític i social. Ho podem fer al nivell que correspongui a cadascú, a nivell de família, de converses entre amics, a nivell de professionals i de polítics. I ho hem de fer amb fonament, no parlant només a partir del que sentim dir sinó amb un coneixement el més directe possible de cada qüestió. Hem de procurar que la nostra veu arribi no només als qui ja som dins de la comunitat eclesial, sinó a tothom, per ajudar-los a formar-se una opinió sòlida i crítica enfront de certs temes que poden ser objecte de manipulació interessada.
Hem de tenir present que els cristians podem fer cultura cristiana, però la sola cultura cristiana no fa cristians. Els cristians, amb la nostra fe, podem construir temples, però els temples, per sí sols, no fan cristians. Farem cristians, si fem cas a aquella paraula que digué Maria a les noces de Canà: “Feu tot el que ell – referint-se al seu fill Jesús – us digui”. El triomf definitiu de Jesucrist ens hi anima. La intercessió de la Mare de Déu, Assumpta al cel, però ben propera, a la vida de l’Església que formem entre tots i a la humanitat sencera que fa camí en aquest món, ens hi ajuda. I l’Eucaristia que ara celebrem ens dóna la força i ens hi empeny. Que així sigui.
