Tots haureu notat que en els evangelis hi figuren bastants ensenyaments que, des d’un punt de vista purament humà, són raonables i que, pràcticament tothom, creients i no creients, els accepten sense cap problema. Un d’ells és el que hem llegit a la primera part de l’evangeli de Lluc: quan t’invitin a unes noces no vagis a ocupar els primers seients, perquè podria passar que el que t’ha convidat vingués a fer-te cedir el lloc a un altre invitat més honorable que tu i t’haguessis de retirar avergonyit.
Resseguint l’evangeli, trobaríem altres ensenyaments, plens de seny com aquest, que s’expliquen sense fonamentar-los necessàriament en la fe cristiana. Aquestes paraules de Jesús no suposen una revelació especial, sinó una aplicació pràctica del sentit comú. I és que la llavor de la veritat ja es troba en el cor i en la ment de tota persona humana.
I això mateix se’ns fa evident en les paraules que hem escoltat, a la primera lectura, del llibre de Jesús fill de Sira: “Fill meu, sigues modest en tot el que facis, i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets, més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor”. Aquestes lliçons de humilitat ens venen bé a tots, perquè tots tenim la temptació de voler figurar, de buscar protagonisme, de ser i de tenir més que els demés.
El que és discret i modest en les seves pretensions, el que és humil i no està sempre parlant de si mateix, l’estima tothom. El que és orgullós o cregut, o el menyspreen o li tenen enveja. Però a més a més, i això és més greu, l’orgull ens impedeix obrir-nos a Déu i al proïsme perquè fa que ens obrim massa a nosaltres mateixos. La humilitat, corregeix aquestes deficiències perquè ens obra a Déu, ens obra als demés i relativitza la nostra pròpia estimació.
Però l’evangeli també té sovint sentències que criden francament l’atenció i que potser arriben a provocar un cert escàndol. Aquest seria el cas, per exemple, de la primera benaurança: “Feliços els pobres”. O aquella dita de Jesús: “Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi”. O aquella altre, potser encara més forta: “El qui busqui la seva vida la perdrà; i el que per mi la perdi, la trobarà”.
Dins d’aquesta línia, podríem dir-ne “escandalosa”, s’hi troba la segona part de l’evangeli d’avui: “Quan donis un banquet, no invitis als que aquí a la terra poden tornar-te el seu agraïment…..Més aviat convida als qui no tenen res per a recompensar-t’ho”. És en aquests fragments sorprenents i que ens criden l’atenció, on tenim, precisament, el component més pur i més autèntic dels ensenyaments de l’Evangeli. Aquests ensenyaments no es basen en la saviesa humana, sinó en quelcom molt superior: la saviesa de Déu.
És necessari, doncs, que els cristians apliquem aquests ensenyaments en les nostres obres i paraules si volem donar testimoniatge de l’Evangeli per així distingir-nos dels qui no són cristians o no viuen motivats per la fe cristiana. És a dir, els cristians no ens podem comportar en tot com ho fa tothom, si volem ser conseqüents amb la nostra fe. Com deia Jesús clarament als jueus que l’escoltaven en el Sermó de la Muntanya: “si la vostra justícia és com la dels escribes i fariseus, no entrareu al Regne del Cel”.
Si distingir-nos en el nostre capteniment dels qui no tenen la nostra identitat cristiana sempre ha tingut actualitat, avui en dia encara en té més. ¿Per què? Senzillament, perquè avui en la nostra societat desenvolupada hem arribat a una més gran maduresa i hem assolit una major perfecció humana en molts aspectes del comportament social, però ha estat per unes motivacions purament humanes, com poden ser més educació social, més solidaritat, més altruisme, més sentit humanitari, etc.
Succeeix, per tant, que coses fetes avui pels cristians però que fetes uns segles abans haguessin estat testimonials, ara ja no ho siguin, perquè ja no criden l’atenció. Vol dir això que els cristians ens hem d’esforçar en anar més enllà de la perfecció natural, perquè així els nostres actes transparentin, a la societat que ens envolta, la nostra fe i el nostre amor cristià.
Si els cristians tinguéssim un sentit més agut de la gratuïtat, que vol dir estar ben convençuts de que tot el que tenim ho hem rebut gratuïtament de Déu, comprendríem millor que disposem d’un gran tresor. El tresor de poder donar sense necessitar seguretats humanes, de poder donar sense haver d’esperar que ens ho paguin els homes aquí a la terra, perquè el mateix Crist ens ha promès que “Déu ens ho recompensarà quan ressuscitaran els justos”. Si estiguéssim ben convençuts d’això, ben segur que la nostra societat i el nostre món anirien bastant millor.
