La Paraula de Déu llegida avui tracta de dos temes importants: el tema de la fe i el tema del servei. A la segona lectura hem vist que Pau exhortava al seu deixeble Timoteu a conservar sana la doctrina que li ha sentit a ell mateix, i a continuació li deia unes paraules que bé podríem sentir avui que l’Esperit ens les diu també a nosaltres: “Viu en la fe i en l’amor a Jesucrist”.
El profeta Habacuc, s’escandalitzava pel mal que veia en el món i l’aparent passivitat de Déu. Les desgràcies i les males notícies s’acumulen, unes vegades per culpa dels homes i altres vegades per imprevistos de la naturalesa. També moltes vegades nosaltres ens preguntem, ¿què fa Déu per què no hi hagi tant de mal? La resposta que Déu va donar al profeta és desconcertant: sembla que únicament li recomani que tingui paciència, i és que el temps de Déu no té res a veure amb la nostra mesura del temps.
Però, a més, Déu respecta la llibertat de les persones, tant la de les bones com la de les que no ho són, i el just ha de respectar els ritmes de la història i els plans de salvació de Déu encara que, a vegades, no els entengui. Al profeta no se li dóna una resposta, però se li demana una actitud de confiança, una actitud de confiança que no vol dir passivitat i que no hàgim de lluitar contra el mal fent tot el possible per millorar aquest món. Però acaba dient el profeta: “L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut”. Notem, doncs, que la Paraula de Déu contraposa l’home orgullós a l’home de fe. I és que quan més orgull tinguem, més dificultats tindrem per poder creure. El just viu de la fe, tot arribarà al seu moment. Ens hem de fiar de Déu.
“Doneu-nos més fe” ¡Quina pregària tan breu i tant bonica! és la pregària humil dels apòstols que, en un moment donat se’n adonen que per realitzar la seva difícil missió, necessiten tenir una confiança molt més gran. Tots nosaltres hem experimentat alguna vegada, o moltes vegades, que no en tenim prou amb les nostres forces, especialment en certs moments de la nostra vida. Sovint ens manca il·lusió, sovint ens manquen energies i correm el risc d’enfonsar-nos moralment i, fins i tot, psíquicament.
Possiblement la manca de fe és un dels mals dels nostres dies. Hauríem de confiar més en el Senyor, a vegades semblem aquelles persones que moren de set al costat d’una doll d’aigua estant. Tenim al Senyor al nostre costat, ¿Perquè no acudim a ell mitjançant la pregària i amb una fe confiada?
La resposta que Jesús dóna als deixebles quan aquests li demanen més fe, és per fer-nos comprendre que la nostra fe ha de ser forta, i que una fe forta ajuda a superar tota mena de dificultats. Després, Jesús ens presenta un exemple, fent servir les relacions entre amo i empleat, que no pretén pas ser un discurs de tipus social i, encara menys, pretén justificar l’explotació del treballador. El que ens vol dir Jesús, és que la nostra actitud davant Déu ha de ser d’humilitat i sense pretensions. No compten les obres que nosaltres puguem fer i que ens poden fer tornar poc o molt orgullosos. No ens hem de considerar importants o indispensables: només som uns modestos instruments en mans de Déu.
La nostra tendència espontània és passar factura per tot el que fem, però Jesús ens vol fer entendre que no ens hem de presentar davant Déu exhibint una llista de drets i de mèrits, sinó amb humilitat i senzillesa. ¿Oi que els pares no portem una comptabilitat dels serveis que realitzem per la família i els fills? Doncs per la mateixa raó els cristians hem de fer el bé gratuïtament, amb amor de fills i amb ànim de servir als germans. Així, quan hàgim fet tot que Déu ens haurà manat, podrem dir: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altre cosa que complir el nostre deure”.
