A les lectures de la litúrgia d’avui hi trobem dos temes principals: el de la pregària i el de la proclamació de l’Evangeli. Pel que fa a la pregària Jesús ens diu que “hem de pregar sense perdre mai l’esperança”, és a dir, sense cansar-nos mai de pregar encara que de moment sembli que no obtenim res del que demanem, i encara que el que demanem sigui difícil.
Recordem les paraules del salm que hem resat: “L’ajuda em vindrà del Senyor que ha fet el cel i la terra”. La oració és una mesura de la nostra fe i, a vegades, sembla que no estem prou convençuts de que Déu ens estima i de que vol el nostre bé i el bé del món, més que nosaltres mateixos. L’exemple de Moisès que hem escoltat a la primera lectura és molt expressiu. No es tracte d’un gest màgic el de tenir les mans enlairades, és un símbol de que la història del poble escollit no es pot entendre sense l’ajuda de Déu. Pregar és reconèixer la grandesa de Déu i la nostra debilitat.
És cert que algunes vegades potser no ens convé el que demanem, però aleshores, si insistim en la pregària, el nostre Pare, mitjançant l’acció de l’Esperit Sant, farà que suaument acabem posant-nos en les seves mans i li demanem allò que tot cristià hauria de desitjar per damunt de tot: que es faci la seva voluntat. Sovint en la nostra pregària ens preocupem només per allò que en aquell moment volem. És a dir, que busquem Déu per tal que Ell s’interessi per les nostres petites coses. Pregar, no significa tractar de convèncer a Déu, sinó entrar en comunió amb ell. Per tant, si insistim en la pregària amb fe i esperança arribarem a una progressiva identificació amb Déu i amb els interessos del seu Regne.
Sant Pau deia a Timoteu en el fragment de la carta que hem llegit: “..t’adverteixo formalment que proclamis la Paraula de l’Evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és”. Davant d’aquestes paraules els qui hem rebut la missió d’anunciar la Bona Notícia no podem menys de sentir-nos al·ludits i impactats. Potser no ens adonem prou de que les sagrades Escriptures són autèntica Paraula de Déu, són autèntic missatge de Déu. Per això, quan acabem de proclamar públicament l’Escriptura el lector diu Paraula de Déu, i els demés contesten Us lloem Senyor. Això, formalment ja és un acte de fe.
¿Som conscients que allò que hem llegit no és una paraula merament humana? Tota la Sagrada Escriptura és inspirada per Déu. Hi ha una diferència essencial entre la Bíblia i els llibres sagrats d’altres religions com, per exemple, l’Alcorà dels musulmans, els Vedas dels hindús i els Sutras dels budistes. Aquests llibres no són inspirats per Déu, sinó producte d’homes més o menys savis o més o menys místics. Només la Bíblia té a Déu per autor. Així ho va proclamar el CV II quan va dir: “Els llibres de l’Antic i del Nou Testament, escrits sota la inspiració de l’Esperit Sant, tenen a Déu per autor i com a tal han estat confiats a la mateixa Església”
Déu ha escrit la Bíblia servint-se d’homes com a instruments, però s’ha de descartar aquella imatge popular de l’Esperit Sant dictant paraula per paraula el text sagrat. Si la inspiració bíblica fos un dictat mecànic no s’explicaria la diversitat d’estils literaris que hi trobem. Com continua dient el mateix Concili: “Déu ha parlat en la Sagrada Escriptura per mitjà d’homes i a la manera humana, al interpretar la Sagrada Escriptura cal entendre el que Ell ha volgut comunicar-nos… i per això cal tenir en compte, entre altres coses, els gèneres literaris”
La Bíblia és, doncs, Paraula de Déu escrita amb paraules humanes i, per tant, fent servir els conceptes i els coneixements científics i geogràfics que es tenien del món i de l’univers en aquell moment. La Bíblia no és un llibre de ciència ni de història, això ho hem de tenir sempre molt present i, per aquesta raó, no en podem fer mai una interpretació literal·lista.
La Paraula de Déu és la que ens il·lumina i ens dóna forces. Jesús ens ha dit que el qui edifica sobre la Paraula de Déu, edifica sobre roca ferma. La Paraula de Déu ens dóna la veritable saviesa però, a més d’assimilar-la nosaltres, l’hem de transmetre. Tots els cristians, i no només els que pel ministeri hem rebut la missió formal de fer-ho, tenim, en virtut del Baptisme, la missió implícita de predicar l’Evangeli i continuar l’obra de Jesucrist en el món. Per tant, tots, amb més o menys responsabilitat, hem de fer nostres aquelles paraules de Pau: “ai de mi si no anunciés l’Evangeli!”
