Ens deia la lectura de l’AT que el Senyor fa justícia i no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres. I Jesús ho reafirma: “tothom que s’enalteix serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit”. La nostra postura davant Déu no pot ser ni d’orgull ni d’auto suficiència, sinó de senzilla humilitat. Resàvem en el salm que “Quan els pobres invoquen al Senyor, ell els escolta”. Les lectures d’avui són per infondre’ns confiança especialment en aquells moments en que ens podem sentir més angoixats i desemparats.
La paràbola d’avui de l’evangeli ens presenta clarament dos extrems ben oposats de la societat del temps de Jesucrist: el fariseu, purista, zelós del compliment estricte de les més petites prescripcions de la Llei, és una bona persona que no roba ni mata, i que paga el que s’ha de pagar. D’altre banda, ens presenta a un cobrador d’impostos, ofici objecte d’escàndol i persona mal vist per tothom, és el prototipus de l’home pecador. Aquest segon, tenia, però, un cor senzill, mentre que l’altre tenia el pitjor dels orgulls, perquè davant Déu, la feblesa que peca i s’humilia és sempre preferible al vigor que s’enorgulleix de si mateix i menysprea als febles.
L’oració és, essencialment, el diàleg de l’anima amb Déu, i en presència de Déu, tota ficció desapareix perquè l’engany no és possible. No n’hi ha prou en pregar externament, cal que la nostra oració penetri fins el més profund de la nostra vida i que sigui realment sincera.
El fariseu va al temple, reconeix obertament la importància de l’oració i per això prega. Ell no actua pas amb hipocresia, prega des de la seva situació real. Però la seva paraula i la seva actitud estan buides. Dóna gràcies a Déu perquè ell no és un pecador com els altres, i en realitat el que passa és que el seu Déu és seva pròpia grandesa i s’acontenta amb la seva pròpia perfecció humana. En la seva oració, Déu passa a un segon terme. L’únic que li importa és el seu jo personal: ell no és com els demés, ell dejuna, ell paga els delmes, es considera amb tot el dret d’estar per davant de tots perquè ell és millor que els altres.
En canvi, el publicà es posa davant Déu i es dóna compte de la seva misèria, necessita sortir de la seva situació de pecat i demana auxili i, des d’aquell precís moment, deixen de tenir importància tant el seu passat pecador com l’esforç que haurà de fer en el futur per canviar de vida. En aquell moment, només té importància una cosa: l’oració autèntica d’un pecador que, sentint-se abandonat, s’adreça a Déu i li suplica la seva ajuda i la seva benedicció.
Davant d’aquesta paràbola del fariseu i del publicà, ens sentim sempre una mica incòmodes. Ens desagrada que només hi hagi dos protagonistes. Nosaltres, per descomptat que no ens sentim identificats amb el fariseu, tan antipàtic en la seva actitud de persona de bé que mira als demés de dalt a baix. Però tampoc ens sentim identificats amb el publicà, perquè no és fàcil sentir-nos tant obertament pecadors, encara que, després, voldríem ser justificats com ell ho va ser.
De fet, a la història hi ha un tercer personatge que no apareix: som cada un de nosaltres quan llegim la paràbola. El nostre cor no està amb el fariseu ni amb el publicà, sinó alternativament en un o en l’altre, o bé en tots dos al mateix temps. Hi ha en nosaltres el desig de ser persones agradables a Déu, encara que, alguna vegada mirem als demés pel damunt de l’espatlla. Hi ha, també, moments en que, per gràcia, ens donem compte de que estem molt lluny dels veritables sentiments de Crist i, aleshores, ja no ens atrevim a aixecar els ulls al cel.
Quan iniciem la nostra celebració eucarística, ho fem sempre reconeixent els nostres pecats, precisament perquè la nostra celebració no estigui centrada en els nostres propis mèrits, ni tampoc en les nostres faltes, sinó en la bondat de Déu. La vida cristiana és, com diu Sant Pau, una lluita contínua, una carrera “per aconseguir els mateixos sentiments de Crist” que no va venir a esclafar-nos amb la seva superioritat, sinó a fer-se pobre i petit. Recordem que Déu es resisteix als superbs i dóna als humils la seva gràcia, Siguem humils i reconeixem que sempre necessitem de la seva gràcia.
Celebrem avui el dia del DOMUND, el dia de les missions. Els missioners i missioneres són aquells que han descobert l’alegria de la seva fe i no se la poden guardar, sinó que han de comunicar-la mitjançant la paraula i el seu testimoni perquè altres també la descobreixin. Preguem perquè Déu els continuí enfortint amb l’alegria de la fe, perquè no defalleixin i continuïn col·laborant en l’extensió del Regne de Déu. Però ells, a més de la nostra oració, necessiten la nostra ajuda econòmica per a portar a terme el seu projecte evangelitzador. Moisés va necessitar de dos suports per mantenir elevades les seves mans. Siguem nosaltres els punts de suport dels missioners i missioneres del món a través de la nostra oració i de la nostra ajuda generosa.
