Una de les coses de l’Evangeli que sorprenen més agradablement és que Jesucrist, el Fill de Déu, essent perfecte Déu, va ser també perfecte home. Ho podem veure recorrent tot l’Evangeli, però en els fets que recordem en aquest temps litúrgic de Nadal, se’ns fa encara més palès. Jesús neix com un nen qualsevol i en unes condicions que ningú de nosaltres voldria per a un fill propi. Jesús va morir en una creu, amb una mort molt més cruel que la de la immensa majoria dels mortals. Però sobretot això, el que voldria remarcar avui, és que Jesús visqué en una família.
L’evangeli d’avui ens parla de Jesús, de Maria i de Josep fugint del perill i patint com una família qualsevol. Per les dades dels evangelis, podem deduir que Jesús va viure una trentena d’anys en família…..i, precisament, un dels misteris de la vida de Jesús es que només dedicà aproximadament una dècima part de la seva vida a la predicació. ¿Serà que Jesús volia ensenyar-nos, amb el seu exemple, la importància de la vida de família? Estem parlant, es clar, de la vida d’una família normal i natural, no a la vida d’una família artificial i estranya que alguns pretenen donar-li, també, el nom de família.
La família és la gran escola de la vida, una escola on la principal assignatura (que al mateix temps és la més difícil de totes) és l’amor. Sí, justament l’amor, un dels dons fonamentals que se’ns han donat. Com ens deia St. Pau a la segona lectura: “tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, ….sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència….Però, per damunt de tot això, estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona”.
Però això d’estimar hem de reconèixer que és difícil. Si fos fàcil, Jesús no ens repetiria contínuament a l’Evangeli que ens estimem els uns als altres. Això d’estimar sempre i a tothom, això d’anar sempre contra la passió i l’egoisme propis és una cosa molt bonica teòricament, però molt difícil de dur a la pràctica. Pensem només que, en tots els pecats, hi podem trobar un component d’egoisme.
I el lloc on s’aprèn millor això tan important i tan difícil, és en el si de la família perquè és l’escola més excel·lent d’amor i d’humanització. Ho aprenen els esposos – naturalment si volen aprendre-ho – en el tracte mutu entre tots dos perquè suposa molt de diàleg, molta donació d’un a l’altre, moltes renúncies i molta superació de l’egoisme. Ho aprenen el pares en el tracte amb els fills perquè suposa, especialment en aquests temps de canvi cultural, molta obertura, molta paciència i molt exercici d’això tan difícil que és l’amor. I també ho aprenen els fills, quan en el si de la família viuen un ambient d’amor, d’estimació i de respecte mutu, que els hi va penetrant i calant suaument en el seu interior.
Una de les tasques principals dels pares, és la d’educar als fills en uns principis, en un valors, en uns comportaments socials, en una fe religiosa (que en el cas nostre és la cristiana)….., unes tasques, aquestes, que els pares han de fer sempre per amor. Amb amor, el pares, fora de casos excepcionals, generalment de caràcter patològic, ho poden aconseguir tot. No han d’oblidar mai, però, que el seu treball i la seva professió primària és la d’educar als fills. En alguns camps de la tasca educativa, els que toquen aspectes fonamentals d’ordre afectiu, religiós i moral, la tasca del pare i de la mare és insubstituïble. Si a casa no troben el clima adequat i el testimoni de vida adient, difícilment l’escola podrà suplir aquesta deficiència.
Per tot això, si no protegim i potenciem les famílies no podem pas ser gaire optimistes pel que fa al futur de la nostra societat. La millor inversió que podem fer en valors de futur és la inversió en la família i més concretament en la seva unitat i en la seva estabilitat. I si volem preservar les nostres identitats tot això ho hem de concretar en la família cristiana. Si no eduquem en la fe cristiana, no podem pas esperar que ho facin uns mitjans de comunicació social que s’estan revelant tan poc educatius i, m’atreveixo a dir, tant anticristians.
La família és i serà sempre el medi i el mitjà educatiu per excel·lència. Si no tenim famílies cristianes, no tindrem cristians ni tindrem Església.
I per acabar, examinem-nos cada u de nosaltres: ¿què podem fer perquè les nostres famílies esdevinguin unes veritables escoles d’amor i d’humanització? Que la intercessió de la Sagrada Família, la llum i la força de l’Esperit Sant ens guiïn per acostar-nos a aquest ideal que tots desitgem.
