La Quaresma és un temps fort de la nostra vida cristiana, que no està aïllat sinó que està íntimament connectat amb la Pasqua. És un temps en el que se’ns invita, d’una manera més intensa, a acompanyar Crist en el seu Camí. L’oració col·lecta d’avui ens dóna la clau per entendre i saber viure aquest temps de preparació per a la Pasqua al demanar Déu “que les celebracions de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”
La primera lectura ens ha presentat a Déu creant l’home com si fos un terrissaire que modela amb argila una estàtua i li infon un alè de vida. És una descripció poètica, doncs la Bíblia no és un manual de ciències naturals, sinó que des d’un nivell superior, el teològic, ens vol revelar que el cos humà, en última instància és obra de Déu creador, i ho fa amb un llenguatge mític i fent servir uns conceptes comprensibles que, al mateix temps, corregeixen els relats babilònics de la creació que circulaven entre el poble d’Israel en aquella època.
Des de les primeres planes de la Bíblia, apareix la tensió entre el bé i el mal, entre la vida i la mort, i cal saber distingir quins camins porten a una o altre cosa. La humanitat de tots els temps, representada aquí en les figures d’Adam i Eva sempre ha volgut assolir la felicitat i la plenitud però, fent ús de la seva llibertat, moltes vegades ha equivocat el camí, s’ha desviant del pla de Déu, i el resultat ha estat la tragèdia i la mort. Voler decidir què és bo o què és dolent, segons quines siguin les nostres apetències o desigs, és voler prescindir de Déu i de la seva llei per fer-se cadascú la seva pròpia llei i el seu propi Déu. I això, l’ésser humà, encara que sigui lliure no ho ha de fer perquè hi ha uns valors objectius que estan per damunt de tot.
L’evangeli d’avui ens mostra Jesús amb una proximitat impressionant. Ell, el que no té pecat, l’únic just, pel qual “tots els homes són absolts i obtenen la vida”, com ens ha dit St. Pau a la segona lectura, el veiem quasi fregant el pecat: el veiem passant per les temptacions com un home qualsevol. Ell les venç perquè no ens desanimem en les nostres i aprenguem d’Ell a superar-les. Les temptacions que ens descriu l’Evangeli, més que esdeveniments puntuals, les hem de considerar com el símbol de tota la vida de Jesús dedicada a lluitar contra el mal, doncs les tres temptacions representen a la perfecció els mals contra els quals va venir a lluitar Jesús. No cal, doncs, que ens imaginem a un diable amb figura humana que es posa a dialogar amb Jesús i que el transporta al cap damunt d’una muntanya i després a dalt de tot del temple. El relat de les temptacions és una anticipació que concentra tota la lluita de tot el seu camí.
La primera prova ens la presenta l’evangelista en un moment de debilitat humana: Jesús te gana, després d’un llarg dejuni. ¿Per què no fer ara el que farà un dia amb la multiplicació dels pans i dels peixos? Però si ho fes ara no seria per alimentar els altres, només seria en benefici propi i aquest no és l’estil de Jesús. Ara bé, en un món en el que milions de persones moren de fam, ¿no estaríem molts de nosaltres d’acord a demanar que les pedres es convertissin en pans? Però Jesús rebutja la temptació i dirigeix l’atenció cap un altre aliment: la Paraula de Déu. Si deixem que l’Esperit Sant converteixi el nostre cor de pedra en un de carn que sàpiga estimar, llavors hi haurà pa damunt la taula de tothom, i n’hi haurà cada dia.
La segona temptació te a veure amb la imatge de Déu. El diable invita Jesús a fer una exhibició espectacular per així demostrar, obertament, la seva filiació divina davant l’opinió pública tot tirant-se daltabaix del temple. És la mateixa temptació que sortirà de la boca d’escribes i fariseus quan li exigiran, per poder creure, que faci un miracle sensacional en el cel o, quan clavat a la creu, el desafien dient-li: “Si ets el fill de Déu, baixa de la creu perquè ho veiem i creurem en tu”. I en el nostre món, que hi tanta gent que és incapaç d’arribar a la veritat, ¿perquè Déu no fa un gran miracle perquè tothom cregui? Però la resposta de Jesús és: “No temptis al Senyor el teu Déu”. Crist no vol abusar espiritualment dels altres, Déu no vol obligar l’home a res, ni tan sols a que cregui. Només el qui arriba a trobar l’amor que Jesús ens ofereix, podrà arribar entendre el que Crist significa i el que Crist realment és.
La tercera temptació és la del poder, l’ambició de poder. És una temptació primària que coneix tota persona: és la temptació de dominar als altres. És la temptació de voler que Déu posi el seu poder a benefici nostre. En un món en que hi ha tanta gent oprimida i en el que hi ha tanta injustícia, ¿no estaria bé que Crist i l’Església es convertissin en el centre d’un poder que fos garantia de pau i prosperitat? Però això, és justament el mateix que el diable va suggerir a Jesús: si venia a establir el Regne de Déu, ¿perquè ho havia de fer deixant-se matar clavat en creu? Doncs perquè el que es deixa posseir per l’afany de poder, perd la capacitat d’estimar i acaba fent-se esclau, i al mateix temps adorador, de tot allò que pot mantenir-lo en la seva posició dominant.
Tots estem compromesos en la lluita entre el bé i el mal. El mal existeix, fins i tot dins nostre. A tots ens costa vèncer les temptacions. A Crist se’l volia induir a que escollís un messianisme fals, un messianisme triomfalista i humà, però no va caure en la temptació: la va vèncer amb l’oració i el sacrifici, amb la docilitat a l’Esperit i la fidelitat a la Paraula. També nosaltres ho podem fer amb la seva ajuda. Demanem-li!
