La primera lectura i el salm ens presenten un retrat tan bonic del nostre Déu, que ja motiva en nosaltres una actitud de profunda confiança en Ell. I a més, en el fragment de l’evangeli de Mateu que acabem llegir, hi veiem clarament l’estil, el tarannà, d’aquest Déu personificat en Jesús de Natzaret.
En una pregària al seu Pare, i Pare nostre del cel, Jesús li manifesta el seu goig perquè li ha plagut revelar els misteris del Regne als senzills, i amagar-los als savis i entesos. Moltes vegades hem dit que la saviesa de Déu no té res a veure amb la saviesa del món, i això és una constant en la vida i en els ensenyament de Jesús.
Per començar, el nostre Salvador no escull néixer ni en la Roma imperial ni en Jerusalem, sinó en un poble molt petit i enmig d’una extrema pobresa. Quan escull els seus col·laboradors per enviar-los al món a predicar l’evangeli, en lloc d’escollir gent d’una certa dignitat social o d’una certa cultura, n’escull dotze que són, majoritàriament, gent senzilla i ignorant. I per acabar, podent haver escollit una mort digna com la dels fundadors de les més importants religions, escull la mort més ignominiosa d’aquell temps: la mort en creu.
Veritablement, en la persona de Jesucrist se’ns manifesta Déu tal com és: diferent de nosaltres i que es guia per uns principis i criteris radicalment oposats als criteris mundans. Per això no ens han de sorprendre ensenyaments de Jesús com, per exemple, els de les Benaurances on ens diu: feliços el pobres, feliços els qui ploren, feliços els perseguits…Ni tampoc ens hem de sorprendre si algunes vegades, per la nostre fidelitat a l’evangeli i a Jesús, hem de suportar incomprensions, crítiques i menyspreu dels qui ens envolten.
“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats….jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus perquè sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega és lleugera”. Carregar amb el jou, era una expressió habitual dels mestres d’aquell temps que volia dir acceptar la seva doctrina, acceptar les seves normes.
I aquí tenim la contradicció: Mateu ens ha parlat àmpliament de les exigències que comporta el seguiment de Jesús i ara se’ns diu que “el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera” Com es pot entendre això? Per trobar-hi sentit, ens hem de situar en la mentalitat dels oients de Jesús.
La Llei antiga, la Llei de Moisès, estava feta d’un seguit de normes fredes i de preceptes materials, sovint sense cap sentit religiós, algunes vegades carregats també d’amenaces, que afectaven tots els racons de l’activitat d’una persona. Era realment un jou pesat, una càrrega feixuga. Però Jesús substitueix aquests preceptes de la Llei antiga per un únic precepte de la Llei nova, que és el precepte de l’amor. Desapareix la càrrega feixuga i no ens queda més “càrrega” que la d’estimar.
¿És una càrrega estimar? És cert que estimar no és fàcil, perquè estimar de veritat vol dir anar contra l’amor propi i contra la tendència a l’egoisme. Però, l’amor troba el seu premi en sí mateix. Per això, després d’haver lluitat per superar l’egoisme i per ser fidels, ens sentim més feliços d’estimar i amb nous ànims per dur el jou suau i la càrrega lleugera dels deixebles de Jesús. I si en algun moment trobem feixuc el seguiment de Jesús, és perquè no ens el prenem prou radicalment. Si el seguim a mitges, si el seguim amb poc amor, ens trobarem amb una llei evangèlica mancada d’amor i, aleshores, tindrem tots els inconvenients d’una llei imposada, però sense la contrapartida gratificant de l’amor. Les coses, per dures que siguin, quan es fan amb amor i per amor, no es fan mai pesades.
