Déu concedeix el seu perdó al qui perdona. La indulgència que fem servir amb els demés és la que Déu ens aplicarà a nosaltres. Aquest és el sentit dels textos de la litúrgia de la missa d’avui. Saber perdonar és un aspecte molt important en la vida de qualsevol persona i de qualsevol comunitat. Si diumenge passat Jesús ens ensenyava com hem de corregir al germà que falla, avui ens diu que sempre, sempre, hem de saber perdonar.
I aquest és un tema on tenim el risc de quedar-nos en la superfície sense aprofundir-lo. Perquè això de perdonar als altres és una qüestió que ens toca molt de prop i ens demana una conversió profunda: exigeix una gran fe que alimenti la nostra caritat.
Si analitzem les paraules de Jesús a Pere, la primera conclusió que en traiem és que hem de perdonar sempre. Aquest és el sentit de la resposta de Jesús, l’expressió numèrica – setanta vegades set – no té valor matemàtic: indica simplement un nombre il·limitat de vegades.
Perdonar no és fàcil, tots en tenim experiència. Quantes vegades diem que perdonem però la rancúnia queda dins el nostre cor i la prova és que, després i en el fons, ens entristim pels èxits de la persona que ens ha ofès i ens alegrem pels seus fracassos. Quantes vegades, per no dir sempre, quan algú ens ha jugat una mala passada és gairebé impossible que, sense arribar a odiar, sentim almenys una instintiva repulsió o antipatia envers la persona que ens ha fet el mal.
¿I què hem de fer en aquests casos perquè puguem dir, amb tranquil·litat de consciència, que hem perdonat? Doncs … en primer lloc, pregar sincerament per les persones que ens han fet el mal, després, fer-los algun favor quan hi hagi ocasió i, quan això sigui possible, parlar-ne bé.
Cal reconèixer que si mai ha estat fàcil complir els manaments de Jesús, aquest del perdó té una dificultat especial en aquesta societat en la que vivim. La nostra societat és especialment violenta, tot i que aquest caràcter violent sovint no es manifesta perquè està dissimulat sota una capa d’educació, de bones maneres, de normes cíviques o legals. Però en el fons, la duresa i l’agressivitat en l’àmbit empresarial, en l’àmbit polític, en l’àmbit econòmico-social, acumula fortes tensions en les persones, i les deshumanitza, sobretot quan es troben en circumstàncies difícils.
Això passa perquè al considerar que el progrés científic i tecnològic, i qualsevol mena de progrés material, sempre és positiu, i que la lluita per la competència esdevé un mitjà fonamental per assolir aquest progrés. Aleshores no tenim en compte que certs aspectes d’aquest progrés material són negatius perquè juguen en contra del progrés de l’ésser humà com a persona, perquè prioritzen més el tenir que el ser. És més important “ser més”, és a dir, és molt més important que l’home i la dona es realitzin més com a persones, que no pas que “tinguin més”.
El nostre món és així, però l’evangeli està molt clar: els cristians hem de sembrar, amb el nostre exemple llavors de perdó, de misericòrdia i d’amor. Ningú diu que això sigui fàcil, però tinguem present que cada vegada que resem el parenostre demanem Déu “que perdoni les nostres culpes de la mateixa manera que nosaltres perdonem als que ens han ofès”. Tinguem-ho present, perquè aquesta és una petició molt comprometedora, quasi m’atreviria a dir que perillosa si no fos perquè la misericòrdia de Déu és infinita.
