Durant tres diumenges seguits llegirem a l’evangeli unes paràboles que fan referència a la vinya. No ens han d’estranyar les nombroses referències de Jesús a la vinya, doncs Palestina ha estat sempre un país de cultura vitícola. La paràbola d’avui, la dels jornalers enviats a la vinya, juntament amb la paràbola del fill pròdig és una de les dues paràboles mestre de Jesús.
La intencionalitat de la paràbola és clara: Déu, representat per l’amo de la vinya, crida en totes les èpoques de la història, en totes les edats de la vida i mai és massa tard per respondre a la seva crida. Aquest és l’ensenyament central de la paràbola, el missatge que cal saber interpretar, el demés són elements literaris escollits per cridar l’atenció. Queda clar que l’evangeli no és un manual de productivitat econòmica: Si els empresaris actuessin com en la paràbola, no trobarien mai ningú que volgués treballar des de la primera hora i l’empresa faria fallida.
Jesús aquí ens parla de la salvació i vol que entenguem una cosa fonamental: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem sinó per pura gràcia, per pura gratuïtat. A nosaltres, com també la gent que envoltava Jesús, ens costa entendre aquesta manera de procedir de Déu perquè pensem que la seva justícia s’hauria d’aplicar amb els mateixos criteris que la justícia vigent entre els homes, que és una justícia basada en la contraprestació de serveis. La justícia de Déu no és així, és molt més amplia i molt més generosa.
La paràbola anava dirigida als orgullosos fariseus que es creien ser els únics bons, els únics honrats, i que menyspreaven als qui no eren com ells. No comprenien que tot ho havien rebut de Déu gratuïtament. Es creien que tot era degut als seus mereixements i que els altres no valien res.
Però la mateixa paràbola també es pot aplicar a nosaltres. La major part de nosaltres hem estat cridats a la fe cristiana des del començament de la nostra vida i podem tenir la temptació de pensar que hem anat capitalitzant mereixements i que, per tant, Déu està obligat a pagar-nos amb una paga més gran que els altres, que els qui han estat cridats a la fe a la meitat o a les darreries de la seva vida. Si pensem això estem molt equivocats.
El perquè Déu crida a uns a la primera hora i a d’altres a la darrera, és un misteri, no ho sabem. Però podem estar segurs que, en qualsevol cas, Déu ens pagarà més del que mereixem. Ell coneix el cor dels homes i és lliure de donar el que Ell vol segons la seva misteriosa saviesa, una saviesa molt diferent de la nostra. Davant Déu tots som pura gràcia, i mentre no estiguem ben convençuts que tot el que tenim ho hem rebut gratuïtament, trobarem escandalós l’ensenyament de Jesús.
Per sort nostra, Déu ens jutjarà a tots d’acord amb la seva misericòrdia i la seva bondat infinites, i no pas segons la justícia humana. Nosaltres no podem entendre el procedir de Déu i, per això, convé que recordem el que ens ha dit el profeta Isaïes a la primera lectura: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop – per acabar dient – Els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra”.
Aquestes paraules inspirades del profeta Isaïes són, potser, les més adients per cloure la reflexió sobre aquesta meravellosa paràbola dels jornalers enviats a la vinya.
