La litúrgia d’aquest diumenge ens presenta la salvació que Déu ofereix a tots els homes i dones fent servir la imatge d’un banquet al que hi estem tots invitats. El banquet, en totes les cultures, és un dels conceptes que expressa millor tot el que hi ha de bo i de festiu en les relacions entre els homes. Per això no ens ha d’estranyar que la Bíblia també faci servir aquest símil per referir-se a la gran festa que Déu té a punt per tots nosaltres. Així ho trobem en la primera lectura del profeta Isaïes i en la paràbola de l’evangeli d’avui, estretament relacionada amb la història de la salvació.
Per entendre millor aquesta paràbola de Jesús, hem de tenir present que els banquets de noces dels pobles orientals en temps de Jesús no eren un simple festí, sinó un gran festí, i que una de les imatges bíbliques del Messies, l’Enviat del Pare, és, precisament, la del nuvi.
Observem que el rei d’aquesta paràbola, i que és la imatge de Déu, al principi no invita a tothom sinó a uns quants escollits. Però aquests, donen diverses excuses per no anar-hi i alguns, davant la insistència dels servents del rei, que simbolitzen els profetes, fins i tot els maltracten.
El rei, que representa Déu, cansat de la infidelitat dels primers invitats, que són la imatge del poble escollit, mogut pel seu amor a la humanitat i desitjant que tots els homes i dones comparteixin el festí esplèndid que ell havia preparat, decideix enviar els seus servents a totes les places i cruïlles dels camins perquè invitin a tothom que trobin. El text de Mateu ens diu que els servents “reuniren tothom que trobaven, bons i dolents”. Vol dir, que la Gràcia de Déu invita a participar de l’alegria del banquet del Regne a tots els homes i dones i, sobretot, als pecadors.
És la crida universal a la salvació, a participar del banquet de la glòria, que anunciava el profeta Isaïes a la primera lectura quan deia: “El Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis…” La crida a la fe, la invitació a la fe, és quelcom absolutament gratuït, se’ns ha donat sense cap mereixement nostre i, per tant, hi hem de saber correspondre.
Diumenge passat, el Senyor ens convidava a treballar a la seva vinya. Avui ens convida a participar del seu banquet. Diumenge passat ens convidava al treball, avui a la festa. Són dues coses inseparables i totes dues són un do de Déu. ¡Ara som nosaltres els seus invitats! Els primers invitats van preferir anar als seus camps i als seus negocis, abans que acceptar la invitació del rei. També nosaltres, a vegades, preferim les nostres petites “felicitats” a la gran Felicitat que Déu ens ofereix. I ho fem perquè ens pensem que seguint els nostres camins trobarem més fàcilment la felicitat, la nostra seguretat, la nostra pau i ens equivoquem.
La paràbola acaba amb la narració d’un fet sorprenent perquè sembla contradictori amb la crida universal a la salvació que fa Déu i amb la gratuïtat de la seva gràcia: El rei fa expulsar del banquet a un convidat “perquè no duia el vestit de festa”, ¿vol dir que el treu fora perquè anava pobrament vestit? No, no és aquest el sentit, no es tracte de l’aparença externa, sinó de la seva actitud, de la seva sensibilitat per participar autènticament en aquella festa.
Ara som nosaltres el convidats a la taula del Senyor, al banquet de l’eucaristia, a la festa de la comunitat i el nostre vestit ha de ser un cor ben disposat, humil i agraït; i una actitud de vida coherent amb la fe que proclamem i celebrem. ¡Siguem dignes del qui ens convida a la seva taula!
