És evident que Jesús era l’home pels demés: “El Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom”, diu ell mateix. Es pot dir que ser cristià, seguint l’exemple de Jesús, és “ser per als demés, existir per els demés”. En base a això, hi ha qui s’atreveix a afirmar que la millor oració és treballar en favor de la justícia social i en la promoció de l’home i de la dona. Però, aquesta actitud, aquest cristianisme, podríem dir-ne horitzontal, ¿és prou fidel a l’Evangeli?
La resposta ha de ser clarament un no, perquè aquesta actitud redueix la religió cristiana a un humanisme més o menys “batejat”, més o menys “cristianitzat” i mutila greument l’Evangeli. La resposta que dóna Jesús a la pregunta que li fan és molt clara: “Estima al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el teu pensament”. Jesús posa Déu per damunt de tot.
Estimar Déu, és una actitud que va més enllà del sentiment amb el que una persona n’estima una altre i procura el seu bé. Estimar Déu és escoltar-lo, és acollir i confiar en la seva paraula prometedora, és condicionar la pròpia vida a la seva Paraula. L’amor és un motor capaç de moure-ho tot i orientar de dins estant les nostres accions, i Déu vol ser aquest motor..
Però aquesta resposta de Jesús ens fa veure una cosa molt important: que l’amor als altres és inseparable de l’amor a Déu. No és possible dir que estimem Déu si no estimem als demés.
La gràcia de saber estimar com cal, ja de per sí, és un do de Déu. Certament que tots coneixem persones no cristianes o, simplement cristianes no practicants, que estimen amb sinceritat, amb ganes d’oblidar-se d’ells mateixos i de servir als altres. Aquesta gent compleix, certament el gran manament de l’amor. Però nosaltres, el seguidors de Crist, tenim encara una exigència més gran: Jesús introdueix una novetat en el concepte del proïsme que supera totes les barreres. Pròxim no és només l’amic o el parent sinó també l’estrany, l’estranger, fins i tot l’enemic. Qui és el proïsme no ve determinat ni definit per un llistat de principis generals sinó per l’amor concret cap a l’altre i el què es pot fer per ell. Amb el seu exemple, Jesús ens ensenya com aquest amor es concreta en la seva profunda compassió envers qualsevol persona necessitada, sana o malalta.
El llibre de l’Èxode, amb la cruesa de les seves paraules quan parla de l’amor als demés, no fa afirmacions genèriques ni buides, sinó que enumera uns aspectes tan concrets que semblen agafats de la vida actual: no maltractis ni oprimeixis als immigrants; no maltractis als dèbils (les viudes i els orfes) aprofitant-te de les seves necessitats; no abusis dels interessos en els préstecs, no facis com els usurers.
És una bona costum, al acabar el dia, fer un breu examen de consciència, i la pregunta capdal que ens hem de formular és molt senzilla: He estimat? O bé, m’he buscat a mi mateix pensant només en els meus interessos? He tractat amb indiferència als altres? Aquestes són unes preguntes que són vàlides a tots nivells: familiar, laboral i social.
Només estimant Déu i al proïsme tal com Jesucrist ha estimat, és possible aconseguir que aquest amor es tradueixi en una promoció més gran de la justícia social i dels drets de les persones. El manament de l’amor és una d’aquestes consignes de Jesús als seus seguidors que si ens la creguéssim de veritat i la poséssim en pràctica, podríem canviar el món o, si més no, millorar-lo sensiblement.
