Aquesta vegada el nou any litúrgic s’inaugura amb unes paraules de Isaïes que no són gaire usuals en l’AT però que en canvi, nosaltres, els seguidors de Jesús, les trobem molt naturals. Comença Isaïes dient “Vós, Senyor, sou el nostre Pare” per acabar repetint, després d’haver reconegut les faltes i les infidelitats del seu poble: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare.” Aquestes paraules són l’oració confiada del que reconeix la seva culpa i la seva petitesa davant el seu Creador però que no perd l’esperança, aquesta virtut que és tant pròpia del temps d’Advent.
Però l’esperança, l’espera, si està buida de sentit no té cap valor: no serveix per a res. Cal que s’estigui esperant a algú que realment ve, algú que es deixa trobar. D’aquesta manera, l’espera es transforma en un anar a l’encontre amb il·lusió, preparats, vigilants i desperts. És així com l’espera es pot viure amb dinamisme i joia.
Així ha de ser el temps d’Advent: un temps d’esperança joiosa en el qual esperem la vinguda del Senyor. Aquesta expressió gramatical de “la vinguda del Senyor “, es refereix tant a la primera vinguda, la que va tenir lloc a Betlem fa poc més de dos mil anys, com a la segona vinguda, la que tindrà lloc a la fi dels temps.
Una fi dels temps que per a cadascú de nosaltres ja tindrà lloc en el moment del termini de la nostra vida en aquest món. I és per quan arribi aquest moment, que Jesús en diu: “estigueu atents, vetlleu”, per dir-nos tot seguit que hem de vetllar com aquell amo que se’n va a terres llunyanes recomana que ho facin els seus criats: “mireu que no us trobi dormint” per acabar dient: “Això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom”.
En què s’ha de concretar aquesta actitud de vigilància? Doncs, en primer lloc, en una actitud d’atenció, estant especialment alerta a tot el que puguin representar amenaces per a la nostra vida espiritual. Aquesta actitud de prevenció, que normalment tenim pel que fa a qüestions relacionades amb la nostra professió…., amb la nostra família…, a la pràctica no sempre la tenim pel que fa a aspectes més espirituals, relacionats amb les nostres passions, els nostres sentiments, les nostres debilitats… amb tot allò que, directament o indirecta por fer minvar el tresor més important que tenim: la nostra fe.
Però no només hem de vetllar per tal d’evitar els perills o les caigudes, és a dir, evitar tot el que és negatiu. També hem de procurar estar amatents a tot el que pugui significar una millora de la nostra situació moral o espiritual, a tot el que pugui enfortir la nostra fe, a tot el que pugui ajudar-nos en la pràctica de la nostra vida cristiana, especialment en la pràctica del precepte fonamental de l’amor i, d’una manera especial, l’amor a aquelles persones menys afavorides, de menys nivell social, i més perjudicades per les circumstàncies actual, ja que és en aquests cassos quan l’amor té més garanties de ser més autèntic i menys egoista.
Preguntem-nos, cada un de nosaltres, si vivim la nostra vida cristiana amb una actitud mínimament vigilant, que ens faci fugir instintivament del mal i cercar el bé. Aquest temps d’Advent – Nadal, és un bon moment per fer-nos aquesta pregunta i contestar-la amb sinceritat. Pensem que entre la primera i la última vinguda del Senyor, Ell està contínuament venint a nosaltres, i és a través nostre que es vol fer present als homes i dones que estan al nostre entorn. Per això l’Advent és, també, un bon moment per renovar, com a creients, el compromís de fer present Jesús enmig del món perquè comenci ja a fer-se realitat el seu Regne.
