En aquest text de l’evangeli que acabem de proclamar, Joan evoca les vivències de la seva trobada amb Jesús; la recorda perfectament, fins i tot recorda l’hora exacta d’aquella experiència personal, viscuda 50 o 60 anys enrere, que va canviar la seva vida. Tots a la nostra vida hem viscut moments que han resultat decisius i, per això, no els podem oblidar mai més. Normalment, en aquests moments hi ha jugat un paper important altres persones.
La nostra personalitat, la nostra manera de ser, és el resultat, per una banda, del factor genètic, és clar, però també és el resultat de la influència que altres persones han tingut en la nostra vida: pares, educadors, amics…..
Però com a creients i com a cristians que som, també hi ha una altre persona que hauria de marcar clarament la nostra manera de ser i, sobretot la nostra manera d’actuar. Aquesta persona és Jesucrist, el mateix que va canviar la vida d’aquells deixebles de l’evangeli d’avui.
Ara, cada un de nosaltres ens podríem fer una pregunta: Si no fóssim creients, si no haguéssim sentit parlar mai de Jesús, ¿ens comportaríem de la mateixa manera? ¿hauríem fet les mateixes coses que hem fet? I per fer aquesta suposició no cal que ens imaginem vivint en un país llunyà. Aquí mateix convivim amb persones no creients i, fins i tot, amb alguns que, potser, ni tan sols han sentit parlar de Jesús.
La nostra fe, com tota fe autènticament religiosa, no consisteix en una mera fidelitat a una llei, com era el cas dels fariseus, o com pot ser el cas dels integristes o fonamentalistes – tant cristians com no cristians – del nostre temps.
La fe cristiana és la fidelitat amarada d’amor a una persona o, millor dit, és la fidelitat que brolla de l’amor a Jesús, Fill de Déu. Així s’entén que, amb Jesús, la llei antiga, basada en el compliment d’una pila de normes, hagi estat substituïda per una nova llei que no té més fonament que l’amor i que, precisament per això, pot donar sentit a la nostra vida.
La fe cristiana suposa sempre una crida del Senyor que demana una resposta per part nostra, com la del petit Samuel. Però per respondre a la crida del Senyor ens cal conèixer prèviament la seva veu per poder-la identificar. Dins nostre ressonen moltes veus: les veus de l’egoisme, de la mandra, de la por, de l’autosuficiència….. i si no ens és familiar la Paraula de Déu, aquestes altres veus, fàcilment poden emmascarar la veu del Senyor.
Sant Pau ens ha recordat que som temples de l’Esperit que hem rebut de Déu i que resideix en nosaltres. Nosaltres no fem servir el culte per abusar del nostre cos com feien a Corint, però, en canvi, la nostra societat ha convertit el sexe, juntament amb el diner, amb un objecte de culte. Seguir Jesús té conseqüències ètiques: els deixebles de Jesús hem d’evitar certes conductes. Però no ens aturem únicament en aquest aspecte: tota injustícia i tota mena de violència són autèntics menyspreus del cos, de la vida i de la personalitat humana per part d’aquells que es pensen tenir dret a treure’n profit per a ells mateixos.
Déu ens crida a ser persones i a captenir-nos com a tals. Aquesta és la primera gran crida que el Creador de la humanitat dirigeix a tots els homes i dones que la formem. Resàvem en el Salm que “El Senyor s’inclina per parlar-nos a cau d’orella”, és a dir, per parlar-nos al fons del cor, dins el més íntim de nosaltres. Que aquesta eucaristia ens ajudi a que es facin realitat les paraules del salm: “Déu meu, vull fer la vostra voluntat”.
