Fa vuit dies, l’evangelista Joan, ja ancià, evocava els records de la seva joventut i ens parlava d’una crida implícita: Jesús invitava Andreu i Joan a passar unes hores amb ell i anunciava a Pere un canvi de nom, que equival a dir un canvi de vida. Però en el text de Marc que hem llegit avui, la crida de Jesús és totalment explícita: Jesús diu a Simó Pere i al seu germà Andreu: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”. Aquests, immediatament, deixaren les xarxes, i se’n anaren amb ell. També cridà Jaume i Joan, “i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se’n anaren amb Jesús”.
La primera cosa que queda molt clar d’aquest evangeli és que Jesús és el qui crida. És Ell qui pren la iniciativa. I, en aquest cas, veiem com els cridats ho deixen tot i el segueixen immediatament, sense fer cap pregunta. Canvien de vida, es converteixen. Començava el fragment de l’evangeli de Marc que hem llegit avui dient que “després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu”. I resumeix la predicació de Jesús amb aquestes paraules: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”.
Ha arribat l’hora. El temps és un element comú en les tres lectures d’avui. El trobem en la recomanació de Sant Pau a no perdre’l, en l’anunci de la immediata destrucció de Nínive que feia el profeta Jonàs i en les paraules amb les que Jesús començà la seva predicació.
La crida de Jesús no queda limitada a aquells primers apòstols. Tots som cridats per Jesús i la nostra vida en aquest món és el temps, és la oportunitat, que Déu ens dóna per respondre a la seva crida. Hem de ser conscients que el nostre camí per aquest món, és un camí que ens porta a una altra vida. Però no per això els cristians ens hem de desentendre de tot i deixar de lluitar per aconseguir un món més just i millor, no ens podem quedar indiferents davant les injustícies. Per a nosaltres, ser pescadors d’homes vol dir donar més contingut i qualitat cristiana a totes i cada una de les nostres actuacions enmig d’aquesta societat en la que vivim.
Sant Pau ens invita “a no deixar perdre l’oportunitat present”. Cal que siguem responsables, en qualsevol circumstància, de les nostres accions i que complim amb els nostres deures, però sabent que aquesta responsabilitat, vista des de la fe, és a dir, il·luminada amb la llum del Crist ressuscitat, farà que es realitzi en nosaltres l’obra salvadora de Jesucrist i ajudarem a que també es faci realitat en les persones amb les qui ens relacionem.
Per a la majoria dels cristians, la crida de Jesús és una crida a la vida familiar conformada segons els valors de l’evangeli. En canvi, per a uns pocs, la crida de Jesús és més exigent i suposa trencar amb certes coses legítimes que ofereix la vida, renunciar, per exemple a formar una família per dedicar-se amb més intensitat a l’apostolat i a la pregària. Però, en qualsevol cas, el gènere de vida del cristià ha de suposar sempre un cert grau de renúncia.
Una renúncia que no vol dir pas la no realització d’un mateix, sinó tan sols un cert grau de renúncia a les nostres inclinacions i afectes, per tal d’anar purificant el nostre amor d’acord amb la voluntat de Déu i amb la força de l’Esperit. En altres paraules: la crida de Jesús no és una invitació a no estimar, sinó al contrari, és una invitació a estimar millor i a sentir-nos més lliures.
Tots, absolutament tots, som cridats a construir i a fer present aquest Regne de Déu en el nostre món. Tots hi som cridats i no només una vegada en la vida: si estem atents a la veu de l’Esperit sentirem petites crides, senzilles, però que poden ser decisives en el nostre progrés humà i cristià. Seria bo que cada un es preguntés: ¿M’està fent el Senyor alguna crida en aquests moment? ¿Què hauria de fer per estimar millor i ser més lliure? ¿Sento que el Senyor em demana alguna cosa més? Si ens sentim poc motivats, demanem-ho amb fe i no ens faltarà la gràcia de Déu.
