La descripció que fa Job de la vida humana, sembla exagerada, però potser no ho és tant. El mal existeix i no és una simple carència del bé, el mal que trobem en les nostres vides ens fa sofrir. I, a més, nosaltres mateixos som productors de mal per a nosaltres i per els demés. El sofriment i el mal són una realitat present en la nostra existència diària. El podem constatar en tants i tants poders humans que actúen en la nostra societat a nivell fins i tot mundial.
Aquests odis, aquest menyspreu de la vida humana, abans i després de néixer. Aquesta manipulació de l’ésser humà, aquests projectes, amb les accions consegüents d’enriquiment material, a favor de persones, grups, societats o nacions, que no volen veure que amb la seva actitud violen els drets humans i condemnen a la pobresa a persones del Tercer Món o del Quart Món, i també avui dia en el primer món, són formes d’expressió del mal que ens envolta. Ara ja ningú posa en dubte que aquesta crisi econòmica que estem patint és el resultat del mal que ens hem fet nosaltres mateixos, encara que no tots tinguem el mateix grau de responsabilitat.
No és voluntat de Déu que homes i dones, visquin inhumanament crucificats o morin abans de temps per culpa del pecat personal i estructural que cometen altres. Però aquesta és una realitat que, per desgràcia, és evident. Un missioner que treballava al Sudan i que coneixia bé la problemàtica africana, ens deia en una ocasió: “A l’Àfrica no hi haurà mai pau ni desenvolupament si internacionalment no es vol que n’hi hagi”. I aixó ho podem fer extensiu a altres parts del món que estan en conflicte. Això no és just. Aquesta realitat és contraria al pla de Déu, i per això és pecat, un pecat col·lectiu de la nostra societat.
¿I què podem fer nosaltres per combatre el mal, per contribuir a expulsar-lo del nostre món? Doncs en primer lloc, cal saber reconèixer la realitat de les coses, sense prejudicis, per així poder veure’ns nosaltres mateixos tal com som. Després, el que podem i hem de fer és no deixar-nos arrastrar per les circumstàncies i no convertir-nos ni en víctimes ni en coautors d’aquest mal. No hem de cedir a les seves seduccions tot i vivint enmig d´aquest món.
Certament que St. Pau en la segona lectura ens deia “M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns sigui com sigui… per guanyar als febles m’he fet feble com ells”. Correcte, però aquesta postura demana una forta dosis de vida espiritual, una gran intensitat en la vivència de la nostra fe, i una certa precaució. El mateix Jesús ens ensenya, en el text evangèlic que acabem de llegir, què és el què hem de fer.
Jesús, enmig de l’embalum d’activitats d’un dia de treball apostòlic i després del necessari descans nocturn, es llevà i “de bon matí, quan encara era fosc, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant”. ¿Perquè ho fa això Jesús?, doncs per renovar les seves forces espirituals i fruir de la intimitat del seu Pare del cel, i també per donar-nos exemple a nosaltres. Si Jesús tenia necessitat de pregar, ¿creieu que nosaltres podem anar pel món – un món en el que el mal hi és tan present – ingènuament, a pit descobert, sense rebre la força que prové de la pregària, dels sagraments, de la reflexió cristiana?
El fonament de tota evangelització és la comunió amb Déu, i la comunió amb Déu s’alimenta amb la pregària. Sense la pregària la pretesa activitat evangelitzadora queda fosca, per això cal alçar-se i anar a la recerca de la llum per poder il·luminar als demés. La pregària també és evangelització. No va ser perquè sí que Santa Teresa de l’Infant Jesús (Santa Teresa de Lisieux), que mai va abandonar el silenci del seu claustre va ser declarada patrona de les missions. Hem de saber trobar temps per la pregària, tant per a la pregària personal com també per la pregària en comunitat que és l´Eucaristia.
Per acabar, fixem-nos que l’evangelista ens ha transmès unes paraules molt significatives que els apòstols adrecen a Jesús: “Tothom us està buscant”. La gent el buscava perquè sortia d’ell una força portadora de vida. Nosaltres no vivim aïllats, sinó rodejats de persones. I moltes d’aquestes persones passen dificultats, necessiten ajuda, recolzament i, sobretot, estimació i afecte. Necessiten que se’ls hi doni la ma com la donava Jesús als malalts que curava. Aquestes persones, ¿poden trobar en nosaltres, que pel bateig som continuadors de l’obra de Jesucrist, aquesta ma amiga?
