El text del llibre del Levític que hem llegit a la primera lectura està buscat, precisament, per ressaltar millor la diferència entre la manera com va tractar Jesús aquell pobre leprós que se li va acostar i el que manava la llei en aquell temps. La lepra, a l’època de Jesús era una malaltia incurable i contagiosa considerada com un càstig de Déu. Els qui la patien eren exclosos de la societat i obligats a viure aïllats, en l’antiguitat i fins que cap a l’any 1956 una monja francesa va descobrir un tractament adequat, la marginació total del leprós era l’única defensa que tenia la societat per evitar la propagació de la malaltia.
Avui en dia la lepra està força controlada, tot i que encara existeix de forma endèmica en algunes parts del món, però en la nostra societat hi podem trobar moltes altres menes de “leprosos”. Aquesta lectura del Levític pot haver ferit la nostra sensibilitat de persones del nostre temps, però, ¿ha ferit també el nostre comportament com a cristians? Moltes vegades considerem com a impurs i com a indesitjables, d’una manera injusta i sense cap mena de pietat, a grups sencers de determinada raça o ètnia, per no parlar dels que acaben de sortir de la presó, dels que han caigut en la drogoaddicció o dels que pateixen la greu malaltia del Sida, veritable plaga del nostre temps.
En aquesta escena de l’evangeli de Marc veiem com Jesús, a l’excomunió legalista del malalt, hi contraposa la comunió amb el malalt: passa per damunt del que manava la llei i el toca amb la mà. La caritat està per damunt de la llei. A la repulsió que ofereix la visió del desgraciat, Jesús hi aporta la compassió. La redempció de Jesús és una actitud de comunió amb el qui pateix: Jesús no perdona el mal, el destrueix.
Les paraules de Pau als cristians de Corint responen a la problemàtica de si era lícit o no menjar la carn comprada al mercat i que havia estat sacrificada als ídols. Pau, abans del fragment que hem llegit ha estat molt clar: “Mengeu de tot el que es ven al mercat… perquè és del Senyor la terra i tot el que s’hi mou”. I després afegeix: “Tant si mengeu com si beveu…feu tot a glòria de Déu, però no sigueu mai ocasió d’escàndol”.
Aquí no es tracte d’esbrinar si el que anem a fer és lícit o no, ja se suposa que el que anem a fer està d’acord amb la llei de Déu. El que importa és no esdevenir pedra d’ensopec per a ningú. Sant Pau no vol que els cristians de Corint escandalitzin als jueus menyspreant públicament les seves tradicions. Però tampoc vol que es carregui als gentils conversos amb imposicions inútils. No tot el que és lícit és convenient. L’amor als demés, és el que ha de guiar sempre la nostra manera de procedir. L’amor i el respecte al pròxim.
Tots volem la pau. Però la pau té un preu: suposa l’acceptació dels altres, el respecte a les diferències i a la dignitat de cada u començant per les persones que tenim més a prop. ¡Quants sofriments inútils evitaríem, i ens evitaríem, si tinguéssim sempre present les exigències de la caritat i del respecte mutu!
I per acabar, tinguem en compte que Jesús utilitza sempre el seu gran poder a favor de l’ésser humà: per curar, per perdonar, per tornar a la vida. També nosaltres, per la gràcia de l’Esperit que hem rebut en el baptisme hem estat fets partícips del seu poder. Una paraula nostra, una mirada, un gest amable, pot curar, pot portar alegria a qui està trist, pot portar la pau a un cor atribolat, pot aixecar al qui està enfonsat. Però, tinguem molt de compte, perquè de la mateixa manera, amb una paraula inoportuna, amb un somriure irònic, amb un gest despectiu, podem enfonsar i destruir una vida: podem fer molt de mal. No actuem a la lleugera, preguntem-nos ¿Què faria Crist en el meu lloc? Que la seva gràcia ens ajudi i ens il·lumini sempre.
