La narració bíblica del diluvi marca el pas entre l’acabament de la primera època de la història de la humanitat i el que en podríem anomenar la nova creació. La creació de l’home, dóna sentit al conjunt de tota la creació i suposa la culminació de la victòria de Déu sobre el caos inicial. L’ordre diví feia possible la vida de la humanitat creada a imatge i semblança de Déu. Però el pecat trasbalsà aquest ordre i arrossegà l’home cap el desordre, i el desordre engendrat per la violència humana trenca tota mena de convivència.
L’autor del llibre sagrat es fa ressò d’una catàstrofe diluvial que tingué lloc en la zona de la Mesopotàmia a l’època prehistòrica. Existeixen altres versions d’aquest fet, apart de la que ens dóna la Bíblia, i són versions que lliguen amb el resultat d’excavacions fetes a començaments del s. XX en aquella zona. El text bíblic diu que el diluvi va inundar tota la superfície de la terra. Aquí hem de tenir en compte que tant els autors bíblics com els d’altres relats orientals utilitzen un llenguatge hiperbòlic que tendeix a l’exageració. En aquells temps la humanitat ja estava estesa per tots els continents i és evident que no podem parlar d’una universalitat geogràfica al referir-nos a la zona inundada.
Però l’autor inspirat del text bíblic interpreta la catàstrofe natural en clau teològica i la presenta com un correctiu de Déu a la humanitat, però aprofita, i això és el més important, per donar-li el sentit d’una segona creació del món. La humanitat ha estat purificada per l’aigua de Déu i aquesta nova humanitat, personificada en Noé, comença a caminar per la segona etapa de la història. És una humanitat salvada per Déu i apareix un nou concepte en les relacions entre Déu i els homes: Déu fa una Aliança amb el seu poble, i aquesta Aliança, que és iniciativa de Déu, està en sintonia amb el Déu que ens ha revelat Jesucrist: un Déu que ens estima i que no vol que el pecador mori sinó que es converteixi i visqui.
L’evangeli de Marc que hem llegit ens diu que l’Esperit de Déu va empènyer Jesús al desert. Sembla que si després de viure durant trenta anys una vida familiar a Natzaret, ara decideix començar la seva predicació, el més natural era que comencés ja a predicar. Però no, abans se’n va quaranta dies al desert. I és que el desert, en l’AT significava el lloc de trobada i d’experiència de Déu. I aquest fet de buscar un lloc i un temps per pregar, per parlar amb el seu Pare Déu, el trobarem tot sovint en la vida de Jesús. I això ens hauria de portar a fer-nos una pregunta: ¿Procurem buscar moments per tenir alguna experiència de Déu? ¿fem possible que l’experiència tingui lloc, ni que sigui petita? ¿El notem present quan experimentem una joia profunda o un consol que humanament són difícils d’explicar? El notem pressent després de fer un acte de generositat o d’haver-nos lliurat a una causa noble i justificada?
Ens pot sorprendre el fet que Crist fos temptat. Però com ens diu Sant Pau, Jesús, que és plenament Déu i plenament home, “fou provat en tot igual que nosaltres, fora del pecat”. És a dir, va permetre que se li acostés el mal però no es va deixar dominar per ell. L’evangeli de Marc que hem llegit aquest any no ens narra les tres temptacions com ho fan els altres evangelistes, diu només que va ser temptat, sense més detalls, però que va vèncer el mal i de la lluita en va sortir enfortit.
Les temptacions tant poden venir de nosaltres mateixos, per la nostra pròpia naturalesa, com també ens en poden venir des de fora. Una d’aquestes és la temptació de no tenir temptacions: i això és, senzillament, la pèrdua del sentit del pecat, que no és res més que no donar importància a coses que van fer que Jesús moris crucificat. Una segona temptació és la del relativisme: sentim tantes opinions que ja no sabem on és la veritat i, aleshores, tenim la temptació de considerar totes les coses al mateix nivell i no tenim una escala de valors clara que ens permeti optar en cas de conflicte. És evident, que aquesta escala de valors nosaltres l’hem de buscar a la llum de l’evangeli. I la tercera temptació és la del desànim: rebem tantes informacions negatives que podem tenir la sensació que tot va malament i que no hi ha res a fer, que lluitar és inútil. Hem de tenir present que el Bé, encara que no faci soroll, també és present i actua en el nostre món: hi ha molta gent bona que estima, que sembra bondat, que busca la justícia i porta pau i esperança.
Hem d’estar convençuts que, gràcies a Jesucrist, el Bé és més fort que el mal. Això és el que ens vol fer entendre Jesús quan ens diu: creieu en la “Bona Nova”. Ser cristià no és cap luxe ni suposa tenir una pòlissa d’assegurança per a la vida eterna. Ser cristià suposa seguir els passos de Jesús. Aportem el nostre granet de sorra i aprofitem aquest temps de Quaresma per enfortir el nostre esperit i no deixar-nos arrossegar per tot allò que ens allunya del pla de Déu.
