A la primera lectura hem escoltat la narració de l’episodi més conegut de la història d’Abraham, un episodi que per a la nostra mentalitat no és gens fàcil d’entendre però que cal saber interpretar degudament. En primer lloc, com passa freqüentment en la Bíblia, cal distingir entre el fet que es narra i el missatge que Déu ens vol transmetre. El fet pot ser, o pot no ser, rigorosament històric, si bé, en aquest cas, tots els exegetes seriosos admeten que Abraham va ser el primer personatge històric de l’AT, per tant, podem considerar el fet com a històric.
Al interpretar un fet, cal sempre tenir present el context històric en que vivien els seus protagonistes. Abraham pertanyia a una civilització amb un grau tan baix de desenvolupament religiós que era normal oferir sacrificis humans. Tant és així que, molt de temps més tard, els cananeus encara practicaven el sacrifici d’infants en honor del seu déu, i aquesta bàrbara costum s’infiltrà en el poble d’Israel tot i estar explícitament condemnada per la Llei de Moisès. Per això, l’ordre de Déu, a Abraham no li sembla monstruosa com ens sembla ara a nosaltres, li sembla simplement desconcertant perquè Isaac és el fill que havia de fer realitat la gran descendència que Déu li havia promès.
El Déu d’Abraham, el nostre Déu, és Déu de la vida, no de mort. Déu no volia pas que Abraham sacrifiqués el seu fill i per això intervé en el darrer moment per mostrar així la seva voluntat clarament contraria als sacrificis humans. El que si volia Déu, era provar la fe del Patriarca, és a dir provar la seva fidelitat i la seva confiança en Ell. L’ensenyament que en podem treure és obvi: Déu a vegades posa a prova la nostra fe i en alguns moments de la nostra vida ens demana coses difícils de complir o ens col·loca en situacions que nosaltres no entenem. Déu sempre busca la nostra salvació, però nosaltres això no ens ho acabem de creure i no ens fiem prou de Déu, perquè moltes vegades Déu ens condueix a la salvació per uns camins que escapen a la nostra comprensió.
En aquests casos, la nostra resposta hauria de ser com la d’Abraham: “Aquí em teniu Senyor”, una resposta que expressi la nostra confiança en aquest Déu que, com ens ha dit St. Pau: “va entregar el seu propi Fill per nosaltres i no el va plànyer, ¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill?
Jesús insisteix constantment en la seva condició de Messies i no hi renuncia en cap moment, però fa els possibles per desmuntar la idea del messies triomfalista que esperaven els jueus. L’evangelista Marc situa l’escena de la transfiguració pocs dies després de l’anunci que Jesús fa de la seva passió i mort als seus deixebles i que va motivar que Pere intentés dissuadir-lo. En aquesta escena de la transfiguració, Jesús ofereix als tres deixebles, que són els mateixos que dies més tard l’acompanyaran a l’Hort de Getsemaní, la visió lluminosa de la seva figura transfigurada perquè vegin quin serà el final del túnel obscur de la passió que poc abans els hi ha anunciat.
I en aquesta escena de la transfiguració no és únicament Jesús qui deixa translluir la seva glòria, és també la veu que surt de núvol, del núvol que és imatge de la presència de Déu, i que confirma que Jesús és el seu Fill predilecte. Nosaltres, també estimem i volem seguir Jesús, però al igual que els apòstols que sembla es van enfonsar quan sentiren l`anunci de la passió, també, algunes vegades, les dificultats ens enfonsen perquè som febles. La Transfiguració de Jesús, model de la nostra, ens ha d`animar. A través dels sacrificis i de la pregària ens anirem transfigurant en Jesús. Que aquest passatge de la Transfiguració ens animi a aprofitar bé aquest temps fort que és la Quaresma.
