Davant la presència de Jesús ressuscitat, els deixebles s’esglaien. L’experiència humana de la crucifixió i mort que poques hores abans havien patit, els fa creure que el que veuen és un esperit, un fantasma. Però Jesús que els havia saludat amb la pau, els tranquil·litza dient: “Perquè us alarmeu?” Pel que hem llegit a l’evangeli, els deixebles no estaven pas gens inclinats a admetre la resurrecció de Jesús. Això vol dir que no els va enganyar ni l’amor que havien sentit per la persona del seu Mestre ni la seva credulitat. Jesús vol respectar el camí de penetració de la fe, no vol imposar-se i, per això, amb tota delicadesa els hi diu: Perquè us venen al cor aquests dubtes?
De moment, els deixebles no el reconeixen. Els dramàtics fets viscuts, la realitat de la mort, no els permet anar més enllà. El Jesús ressuscitat que tenen al davant no és un cadàver revifat, no es presenta amb la mateixa carn mortal que els seus contemporanis havien vist des del seu naixement fins la seva mort. Per tant no n’hi ha prou en veure aquest Jesús Ressuscitat, és precís reconèixer-lo, és precís creure en Ell.
L’evangelista Lluc en aquest fragment del seu evangeli vol que es vegi, precisament, la identitat entre el Crist que patí i morí sota el poder de Ponç Pilat i el que ara és present enmig dels apòstols. Quan Jesús s’identifica davant d’ells, els diu: “mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu-me bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo tinc”. La identificació de Jesús arrenca de la imatge del crucificat, el vencedor de la mort s’identifica amb els signes de la derrota, però ara està allà enmig d’ells, triomfant, amb una nova vida, realitzat totalment més enllà del nostre temps i del nostre espai. Està ja vivint una nova vida com la que ens ha promès a nosaltres.
Això no és fàcil d’entendre. A aquesta certesa només hi podem arribar per la fe. També els apòstols estaven entre la sorpresa i la fe, i Jesús, al veure “que de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”, per ajudar-los a sortir de la seva fe vacil·lant, es posa a menjar amb ells.
Diu l’evangelista que Jesús obrí els ulls als deixebles perquè “comprenguessin el sentit de les Escriptures”. La fe no entra pel camí de les proves, ni dels miracles i les visions. La fe ve a través de la Paraula de Déu. Déu ja havia revelat que el Messies abans de triomfar havia de patir i morir, però ells malgrat haver-ho llegit moltes vegades i haver-ho sentit dir al mateix Jesús, no ho havien entès i estaven decebuts i desorientats.
Aquesta és una situació en la que ens hi podem trobar també nosaltres. A vegades, no trobem sentit a moltes coses que ens succeeixen perquè no som capaços de veure més enllà del que podem percebre amb els nostres ulls humans, i aquí és on intervé la fe. Però la fe demana una actitud humil. Cal admetre que, en la nostra naturalesa hi ha quelcom que ens supera infinitament. És el misteri de l’ésser humà: que és una barreja de matèria i d’esperit, de bé i de mal, d’egoisme i de generositat, de misèria i de grandesa. Però és precisament la fe cristiana la que enlaire l’ésser humà afirmant la seva dignitat divina al assumir Déu la naturalesa humana.
Al igual que els apòstols necessitem que Jesús ens obri els ulls i el cor perquè siguem capaços d’interpretar la nostra vida amb la seva llum. així la nostra manera de viure farà creïble la nostra fe i podrem dir, al igual que Pere: “Nosaltres en som testimonis”. Testimonis de la presència de Crist ressuscitat enmig de la seva Església, l’Església que formem tots plegats.
