El protagonista de les tres lectures d’aquest IV diumenge de Pasqua és, evidentment, Jesucrist a qui se’l proclama com la pedra angular, el Salvador i el Bon Pastor. És Pere, el mateix que l’havia negat dies abans el qui, davant el Sanedrí i les autoritats d’Israel defineix a Jesús com la pedra angular que els constructors havien rebutjat i ho fa servint-se del salm 117 que és el mateix que nosaltres hem resat avui.
Jesús és la pedra angular, certament, ell és qui ha posat uns fonaments que no trontollen, però l’Església la formem tots els batejats i tots nosaltres tenim el deure de edificar-la. Jesús ha coronat l’obra posant-se ell mateix com a clau de volta, però nosaltres, com a pedres vives, hem de posar-hi les parets, hem d’edificar-la. I no es tracta d’edificar una església al nostre gust o d’acord amb els nostres interessos, es tracte d’alçar la veritable església de Crist, una església que sigui testimoni de la veritat i de la llibertat, de justícia i de pau. Això és precisament el que demanem en la pregària eucarística V: una Església on tothom s’hi senti acollit i s’hi pugui trobar l’esperança que no mor.
Però aquesta Església l’hem d’edificar enmig d’un món concret: el nostre. Un món que, com ja ho deia Sant Joan fa quasi dos mils anys, no reconeix com a seus els fills de Déu. Un món que no vol correspondre a l’amor de Déu. Pel baptisme, homes i dones som fets fills adoptius de Déu i passem a constituir el cos de l’Església de Crist. Els altres dos sagraments de la iniciació cristiana, que són l’eucaristia i la confirmació, ens van configurant poc a poc a Crist, i ens fan autèntics cristians. Però el nostre món, no només no parla en cristià, sinó que moltes vegades hi oposa resistència arribant, a vegades, fins a la persecució.
I és en aquest ambient on hem de introduir l’anunci de la Bona Nova de la Salvació que Jesucrist ofereix. Això és evangelitzar: procurar que, per la gràcia de Déu i per la conversió lliure i convençuda d’homes i dones, el nostre món canviï les seves estructures de pecat per unes estructures que siguin salvadores segons el projecte de Déu, d’aquest Déu que se’ns ha revelat en la persona de Jesucrist. Cal fer veure en el nostre món que el Cristianisme és un oferiment de sentit basat en l’Amor infinit de Déu. Des de la perspectiva cristiana, allò que fa que la vida mereixi ser viscuda malgrat tots els entrebancs i dificultats que comporta, és la pràctica de l’amor més gran i de la gratuïtat sense límits.
Per fer-nos comprendre el grau d’aquest Amor, Amor en majúscula, Jesús s’identifica en aquest evangeli de Joan com el Bon Pastor, aquell que dóna la vida per les ovelles i les coneix una per una. El fet de conèixer, en llenguatge bíblic, va molt més enllà d’una simple activitat intel·lectual, implica sempre amor, manifesta una profunda relació personal de compenetració afectuosa: Jesús ens coneix amorosament, com ell coneix amorosament al Pare. Déu no fa res en sèrie, per a Déu la humanitat no és una massa d’homes i dones indiscriminada sinó el conjunt dels seus fills i filles, als qui l’estructura de pecat que ens envolta ha malmès i ha dispersat. Però que Jesús, el Fill fet home dóna voluntàriament la seva vida per tothom. Tant pels que acullen el seu missatge com pels que no el volen acollir. Jesús va parlar per a tothom, no només pels cristians, en temps de Jesús no n’hi havia de cristians, ell parlava per tothom.
Però les paraules finals de l’evangeli que hem llegit, tot i tenint un deix de tristesa han de ser per a nosaltres una font d’esperança. Quan Jesús pensa en els que no acullen el seu missatge diu: “Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat. També les haig de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor”. No deixem mai de confiar en l’acció de l’Esperit, però siguem en tot lloc i en tot moment, testimonis de la nostra fe.
