Si haguéssim de buscar una sola paraula que recollís totes les idees i sentiments propis del temps de Pasqua, aquesta paraula seria vida. Al ressuscitar Jesús a una nova vida, la seva resurrecció és per a tots el creients garantia d’una vida nova que també nosaltres podem arribar a viure en plenitud i que ja hem començat a viure pel sagrament del Baptisme.
Els darrers diumenges d’aquest temps pasqual, proclamem a la missa fragments de les paraules que Jesús va pronunciar al acabar l’últim sopar amb els seus deixebles i ho fem amb les paraules que trobem escrites en l’evangeli de Joan. Enguany, aquest V diumenge, llegim la primera part de l’al·legoria del cep i dels sarments, que diumenge vinent acabarem. Podríem dir que es tracte de la lliçó de Jesús en la que ens presenta la seva Església com a misteri de comunió.
Jesús és el cep i nosaltres les sarments. Unes paraules que ens fan veure que únicament Ell posseeix la força i la vida, és a dir que per donar fruit de veritat, per deixar petjades positives per allà on passem necessitem estar units a Crist. Però no units d’una manera superficial, és a dir, limitant-nos a complir uns preceptes, sinó d’una manera íntima i vital. Una unió que prové de la força de l’amor, doncs en la vida cristiana, fe i amor constitueixen una unitat: la fe cristiana ens porta a l’amor a Déu i aquest amor, ens porta a la fe i a l’amor als germans.
L’amor autèntic no es demostra amb paraules sinó amb obres. Ens ha ho dit Sant Joan en la segona lectura: ”Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules sinó de fets i de veritat”. El manament de Déu és que “creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat”, si el complim, Déu estarà en nosaltres i nosaltres estarem en Déu i aquesta és la manera com podrem donar molt de fruit.
Donar molt de fruit. La paraula fruit ha sortit sis vegades en aquest fragment de l’evangeli d’avui. Sembla com si Jesús vulgui remarcar que no n’hi ha prou en participar de la seva mateixa vida sinó que cal que aquesta participació es materialitzi en la nostra manera de viure i doni fruit. ¿Quina mena de fruit? Doncs el fruit que prové de les bones obres, però per produir aquest fruit, és absolutament necessari que estiguem units a Crist.
En relat dels Fets dels Apòstols que hem llegit, es veu que quan Saule, és a dir, Pau arriba a Jerusalem i intenta incorporar-se als creients, de bon principi és rebutjat. Era natural que aquella comunitat es mirés amb recel al seu antic perseguidor. Afortunadament, Bernabé va saber descobrir els valors que farien de Pau un gran apòstol i li va facilitar l’acollida. Pau havia anat a Jerusalem per contrastar la seva doctrina amb la dels Apòstols, ell no volia anar per lliure i va actuar amb total sentit comunitari. No s’hi val a dir que estem units a Crist si no volem estar units a la seva comunitat. Les sarments no poden estar units al cep sense sentir-se units els uns als altres en una mateixa planta.
D’altra banda, una comunitat ha de saber acollir a cada persona amb el seu caràcter, amb la seva formació, amb la seva manera de pensar. Una comunitat cristiana no és un grup tancat i uniforme: ha de ser plural i acollidora, amb una actitud oberta. Oberta a laics, a dones, a joves…a tothom que pugui aportar noves idees. Tant de bo que dins les nostres comunitats hi haguessin moltes homes o dones com Bernabé capaces de descobrir els valors que hi poden haver en persones o moviments sense deixar-se influir per prejudicis.
D’aquesta manera, si som capaços de donar testimoni de comunitat oberta i coherent se’ns podran aplicar també a nosaltres les paraules amb les que Lluc acaba el fragment que hem escoltat: “L’Església … així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant”. Tinguem fe en les paraules de Jesús, sense oblidar que el veritable secret d’aquest fruit que ens promet està en romandre sempre units a ell amb una fe ben viva i alimentant-nos amb el sagrament de l’Eucaristia que és el que ens uneix més íntimament a Crist ressuscitat.
