El misteri de Déu, el misteri d’un sol Déu en tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant s’ha de reconèixer que moltes vegades s’ha presentat com si fos un teorema doctrinal, abstracte i fred sense cap connexió aparent amb la nostra vida de cada dia i no és pas així. Evidentment, es tracte d’un misteri que escapa a la nostra comprensió: no és per a ser entès sinó per a ser contemplat amb tot l’amor que Déu es mereix.
Fins a la revelació cristiana, el misteri d’un déu trinitari està com amagat. És Jesús qui ens el revela, i en l’evangeli que hem escoltat avui ens descobreix un aspecte important de la intimitat d’aquest Déu que habita en nosaltres. Hem escoltat com Jesús ens envia a escampar la Bona Nova “en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”.
Amb aquestes paraules Jesús està dient que el nostre Déu no és només un Pare que ens ha creat, que ens ha donat la vida i que té providència de nosaltres perquè ens estima; ens està dient que el nostre Déu és també Fill, i per tant és germà nostre, que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort com nosaltres perquè tinguéssim la seguretat de que ens comprèn; ens està dient que el nostre Déu també és Esperit Sant: que vol dir una força d’amor que habita en els nostres cors, que ens va descobrint progressivament el sentit de les paraules de Jesús i que ens impulsa progressivament a assemblar-nos-hi cada vegada més. Aquest és el Déu dels cristians. Un Déu que no només ens mana coses, sinó que es posa a fer-les juntament amb nosaltres perquè el portem dins.
Si Jesús no ens ho hagués revelat, mai nosaltres hauríem descobert que el nostre Déu no és un Déu solitari i abstracte, sinó que és un Déu que viu en família. I si ens ho ha revelat, no és per satisfer la nostre curiositat sinó perquè entenguem de quina manera hem de viure nosaltres. Estem fets a imatge d’aquest Déu Trinitari, per tant la nostra vida només trobarà el seu sentit ple, en la mesura que siguem capaços de donar-ne correcte testimoni enmig d’un món en el que sembla que està de moda declarar-se agnòstic.
Per tant, no hem de donar testimoni d’un Ésser suprem al que li tenim por, sinó d’un Pare i un Germà que està proper a nosaltres. Ens ho diu molt clar Sant Pau en la segona lectura d’avui: “Tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu, són fills de Déu”. No hem rebut pas un esperit de temor propi dels esclaus – diu Pau al·ludint a l’esperit dels temps de l’Antic Testament – “sinó un Esperit que ens ha fet fills i que ens fa cridar Abbà, Pare”.
Nosaltres ens hem de sentir veritablement fills d’aquest Déu que a la vegada és Pare i és Germà, que omple la nostra vida amb el seu Esperit i que, quan ens hi adrecem, tenim l’atreviment de dir-li Pare. I si gosem fer-ho és perquè el mateix Jesucrist ens ho ha manat. No cal dir que pel fet que l’Escriptura ens parli de Déu com a Pare, res impedeix que puguem invocar-lo com a Mare: això és una qüestió purament cultural. Déu ens transcendeix, ens ultrapassa, i és a la vegada Pare i Mare, i té els atributs millors del pare i de la mare.
Si els no creients veiessin, a través de les nostres obres, el testimoni autèntic de que nosaltres creiem en un Déu que ens és proper, que ens estima, que amb la força del seu Esperit ens ajuda a estimar-nos als uns als altres, que ens dóna la força per a construir un món millor lluitant per la justícia i la pau, ben segur que faríem que aquest Déu que ens ha revelat Jesucrist fos més accessible als seus cors. Que la participació en aquesta eucaristia faci que aquest misteri de Déu, sigui per a tots nosaltres un misteri de llum i d’amor.
