És evident que el fragment del llibre dels reis llegit  avui com a primera lectura està escollit per a preparar-nos millor per entendre l’evangeli. Eliseu, amb el seu gest demostra ser realment un home de Déu que sap molt bé, no només on es troba Déu – que es troba d’una manera peculiar en els pobres i en els que passen fam – sinó que sap quin és el culte que Déu prefereix: la caritat envers el necessitat. Sense aquesta caritat, qualsevol acte de culte neix viciat, i més que un obsequi a Déu és una burla.

 

La fe, com a creients ens compromet i ens urgeix a ser solidaris. Ens hem de sentir compromesos a col·laborar en l’obra salvadora de Déu. En el Salm hem resat: “Tothom té els ulls en Vós”, però ara en aquest món tothom té els ulls en nosaltres, els qui cada diumenge celebrem la salvació de Déu. Tothom vol veure què fem i què som capaços de fer. ¿Som motiu d’esperança? ¿Som capaços de donar aliment als qui el necessiten? Tant l’aliment material com l’aliment espiritual. La lectura del Llibre del Reis ens ha donat la lliçó de saber compartir el que tenim amb els altres.

 

Compartir el pa material és un símbol molt expressiu que ens recorda aquells altres pans dels quals també té fam la nostra humanitat. En el conjunt de l’evangeli veiem com Jesús a més del pa material, a més de donar menjar a la gent, curar malalts i ressuscitar morts, sobretot predica el Regne de Déu i perdona els pecats, és a dir: posa als qui l’escolten en el camí que condueix cap a Déu. Per això Jesús es fa escàpol quan el volen fer rei, per això mana que no donin publicitat als seus miracles, perquè Jesús no vol que la gent es quedi només amb el fet d’uns quants miracles materials, ell vol que els qui el segueixen facin el pas cap a la fe: que creguin en Ell i en el qui l’ha enviat.

 

La narració que ens fa Joan del fet de la multiplicació dels pans té dues significacions. La primera i més immediata és que Jesús es compadeix d’aquella gent que, escoltant la seva paraula, el seguia i que no tenia aliment material. Però hi ha un significat més profund. Jesús com a Messies alliberador també vol alimentar espiritualment al poble dela NovaAliançai tots els gestos que ens narra l’evangelista Joan i les paraules que fa servir, apunten cap a la institució de l’Eucaristia, i recorden aquell moment de l’últim sopar en el que Jesús se’ns dóna ell mateix com aliment.

 

En nostre món occidental potser fins ara se’ns ha fet difícil arribar a comprendre el que és passar fam, i de fet és una penosa realitat que un 80% de la població mundial tingui accés només al 20% dels béns, mentre que la minoria restant, és a dir, el 20% disposa i gaudeix del 80% de la riquesa. La nostra terra produeix el suficient per alimentar el doble de la població mundial. El problema no rau, doncs, bàsicament en la producció d’aliments, sinó en la distribució, en el voler-ho repartir. I aquí, a nivell particular, cada un de nosaltres es pot preguntar: ¿estic disposat a repartir els meus cinc pans i els meus dos peixos? Això només ho podrem fer si som capaços de veure l’altre, no com a un rival, sinó com a un fill de l’únic Déu, tal com també ho som nosaltres.

 

Cert que no tot està en repartir, si només pensem en repartir i pensem poc en produir, potser acabarem que només podrem repartir misèria. Esperem que la situació socioeconòmica a la que sembla abocar-nos-hi el interès  privat d’unes minories no ens porti a aquest extrem. Però pensem que la solució tampoc la trobarem en produir més si continuem repartint malament, desaprofitant i malgastant. Fixem-nos que Jesús, després d’haver donat menjar a aquells milers de persones, digué als deixebles: “Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé”.

 

Si els camins del Senyor són de bondat i les seves obres són obres d’amor, com hem resat en el Salm, igualment ho han de ser les nostres obres i la nostra manera d’actuar. Participar cada diumenge de la celebració de l’Eucaristia, ens compromet perquè compromet també a Déu. Els nostres germans necessitats mal podran arribar veure Déu, si al mirar-nos a nosaltres topen amb el mur impenetrable del nostre egoisme.