L’evangeli d’avui i el del diumenge vinent venen a ser com una conseqüència de l’evangeli de la multiplicació del pans que vàrem llegir diumenge passat. Aquella gent buscava Jesús i anaven darrera seu. Però, ¿perquè? ¿potser per la seva doctrina? No, el mateix Jesús els hi ho diu d’una manera molt clara: “Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tan pa com heu volgut”. Certament que el signe de la multiplicació dels pans havia colpit a aquella gentada i havien vist en Jesús quelcom d’extraordinari i per això desitjaven estar amb ell però, essencialment, aquella gent el seguia perquè, podríem dir, que els hi resultava rentable.
Aquella gent no s’adonà que Jesús tenia un poder infinitament més gran que el que es necessita per a multiplicar els pans i volien proclamar-lo rei, veien en ell aquella mena de Messies que esperaven, un Messies amb poder temporal que els havia d’alliberar de la dominació romana o alimentar-los amb pa material com va fer Moisès en el desert. Però Jesús sap aprofitar l’ocasió i els hi diu que el què han de fer és buscar l’aliment que dura sempre i dóna la vida eterna i, a més, els invita a que en les seves obres hi vegin com Déu acredita la seva persona i les seves paraules.
Aquella gent, pobre i ignorant, alguna cosa deurien haver entès sentint parlar de Déu i de la vida eterna; per això s’atreveixen a preguntar-li, amb una barreja d’humilitat i de curiositat: ¿Què hem de fer per a complir el que Déu vol? Aleshores Jesús, procurant enlairar una mica l’esperit dels seus oients, els hi diu: “L’obra que Déu vol és que creieu en aquell que ell ha enviat”. És a dir, Jesús els hi demana que tinguin fe en la seva persona. Ell és l’Enviat del Pare que ens revela el missatge de Déu. El que hem de fer nosaltres és creure-ho i fer cas dels seus ensenyaments.
Quan li recorden a Jesús que els seus pares, al desert, van menjar el blat celestial, contesta: “El pa que us va donar Moisès no era de debò el pa del cel, però el meu Pare sí que us dóna el veritable pa del cel”, i tot seguit fa una afirmació fonamental: “El pa de Déu és aquell que baixa del cel per a donar la vida al món”. Jesús distingeix clarament entre el pa material i pa espiritual que ell ofereix però la gent no passa fàcilment de l’un a l’altre, tanmateix es queden admirats i agraïts perquè han pogut menjar, però encara no arriben a la conclusió que Jesús els vol portar, i li diuen: “Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa”. Llavors, Jesús fa un pas més i per primera vegada els insinua el misteri de l’Eucaristia quan diu: “Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi no passen fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”.
Hem sentit amb freqüència repetir aquestes paraules de Jesús, però no sempre sabem alimentar-nos d’aquest pa. El signe del mannà va ser fet en benefici de la necessitat del poble de Déu que en aquell moment, enmig de la dificultat del desert, aquell poble enyorava les “olles de carn” que menjaven a Egipte, és a dir, preferien l’esclavitud a la incertesa del desconegut. També moltes vegades nosaltres ens conformem amb coses materials que són aquell aliment que es fa malbé i no ens adonem que el que ens fa falta és l’autèntic pa. Però a l’autèntic pa només s’hi pot arribar pel camí de la fe que és el do de Déu.
Però acceptar aquest do de Déu, moltes vegades obliga a trencar esquemes i a assumir novetats incòmodes en la nostra vida. Llavors és quan tenim el perill que de preferir aquells aliments que, en el fons, no satisfan. ¿Tenim fam de Crist? ¿Tenim fam del Pa de l’Eucaristia i fam de la Paraula de Crist, d’aquest Crist que il·lumina el camí, que asserena els cors i que dóna força i vida. Aquest dos Pans, el Pa de la Paraula i el Pa de l’Eucaristia, són els únics que ens poden donar la vida eterna. Que no ens falti mai la gràcia de Déu per entendre-ho així.
