Les paraules de Isaïes que hem escoltat a la primera lectura: “Digueu als cors alarmats: Sigueu Valents, no tingueu por!”, no són pas l’encoratjament que ens podria intentar donar un polític, un economista o un sociòleg, són les paraules d’un home de Déu que es mou al nivell de la fe. El missatge que ens vol transmetre és que, malgrat les aparences, no estem sols: Déu és amb nosaltres, tot i que les misèries i els desordres que afecten a la humanitat fan pensar, a vegades, que Déu s’oblida de fer justícia, que s’oblida d’atendre i guarir els mals que afligeixen a tantes i tantes persones, potser a nosaltres mateixos.
En Jesús es compleix amb escreix la profecia de Isaïes, l’evangeli que hem llegit avui acaba dient que la gent, referint-se a Jesús, no se’n sabien avenir del que feia i deien: “Tot ho ha fet bé”. Jesús és el signe per excel·lència de la presència de Déu en el món, el que ens porta l’autèntic alliberament de la persona humana en tots els aspectes. Fixem-nos que en totes les curacions que ens relaten els evangelis, la guarició física va acompanyada sempre de la recuperació de l’autentica fe en Déu.
I, justament per això, no es de rebut una evangelització químicament pura, és a dir, sense cap compromís en el procés alliberador de la persona. Està molt bé que preguem amb insistència que Déu ajudi als que pateixen, la pregària és necessària, però alerta, no ens hem d’adreçar a Déu per només demanar-li que vingui a tapar forats. El que hem de demanar a Déu és que ens ajudi a posar remei, en la mesura de les nostres possibilitats, a les desgracies que hi ha en el nostre entorn. Aquesta és l’actitud responsable i creient del qui no es limita a recordar el que Jesús va fer, sinó que reviu el compromís de seguir fent el que ell va realitzar.
La celebració de l’Eucaristia hauria de ser per a tots nosaltres la renovació del miracle del sordmut. El Senyor ens obre l’oïda i ens fa escoltar la seva Paraula, que sempre és paraula d’alliberament. Alliberament dels lligams del nostre egoisme. Alliberament de les opressions que entre tots imposem als homes i dones del nostre món.
Resulta paradoxal que, en un món en que els mitjans de comunicació ho envaeixen tot, cada vegada vivim més incomunicats els uns dels altres: talment com si fóssim sords. I és que no n’hi ha prou amb tenir la capacitat física per oir i per poder entendre, per comunicar-se cal saber escoltar. Però saber escoltar no és fàcil. Hi ha persones, més de les que sembla, que van pel món sense escoltar. O el que és pitjor: filtren el que entra per les seves orelles i només escolten la informació que els hi convé.
Quines poden ser les causes? Poden ser moltes: Hi ha qui no escolta perquè, per principi, no l’interessa el que l’altre diu; o perquè –i això és pitjor- no l’interessa la mateixa persona; o perquè és un egoista tancat en si mateix o un orgullós que menysprea als altres; o perquè, com diem vulgarment, va sempre a la seva. El resultat és que, tot i disposant de molta informació en tots els àmbits, patim una mancança de comunicació personal que fa que, sovint, ens sentim sols i aïllats
Procurem saber escoltar. Si com a cristians el manament suprem que tenim és el d’estimar-nos, fem realitat el nostre amor amb una acció tan senzilla i tan a l’abast de tothom com és la d’escoltar. Sapiguem buscar temps per a la comunicació entre persones, aquest és un punt fonamental a nivell familiar: tant entre marit i muller com entre pares i fills. No siguem sords, ni a la Paraula de Déu ni a les paraules dels nostres germans. Deixem que el Senyor, que feia que els sords hi sentissin i els muts parlessin, ens faci la gràcia de saber escoltar i saber comunicar-nos.
