La fe és un do de Déu, un do que se’ns dóna gratuïtament per Jesucrist i en l’Església. I aquest do de Déu és el que ens salva, evidentment, sempre que nosaltres ens deixem salvar, perquè Déu no ens imposa res, nosaltres fent ús de la nostra llibertat podem refusar aquest do. És en aquest sentit de donació gratuïta que Sant Pau diu que la fe és el que ens salva i no pas cap de les nostres obres. Som salvats per Jesucrist, ell ho ha fet tot, doncs la seva mort i la seva resurrecció són el sacrifici perfecte i complet.
Aquesta doctrina de Sant Pau, ens pot semblar que està en contradicció amb el text de Sant Jaume que hem llegit a la segona lectura, però no és pas així. El que ens diu Jaume és que hem de demostrar la fe, hem d’ensenyar-la. És a dir, hem donar signes visibles que permetin que tothom, a través de la nostra manera de viure, pugui veure que som seguidors de Crist i que vivim d’acord amb el projecte de Déu. És en aquest sentit que Jaume diu: “Si no hi ha obres, la fe tota sola és morta”. Si no hi ha obres, la fe no passa de ser un bonic projecte que espera que algú el faci realitat.
No es tracta de dir que tenim fe, es tracta de posar-la en obra, de fer-la evident mitjançant la nostra manera d’actuar. El món està cansat de sentir paraules de professió de fe que després se les emporta el vent de la incoherència més escandalosa. Com hem de qualificar, sinó, el fet que els països amb més recursos materials de tot el planeta, que fa segles diuen que tenen fe, es consideren els civilitzadors del món, i resulta que, des de sempre, són els que han oprimit i espoliat sense escrúpols els països més pobres. No és aquesta una mostra del cinisme d’occident que el Papa Benet ha denunciat més d’una vegada?
Però el que passa a escala internacional, entre països, passa també entre persones. Cal que ens decidim a manifestar la nostra fe, perquè tothom s’adoni del nostre compromís. I Sant Jaume ens ha dit molt clarament en la seva carta, que la caritat és la manifestació més perfecte de la fe. Sense la caritat viscuda com a complement imprescindible de la justícia, la professió de fe no és res més que una simple declaració d’intencions. Com diu el mateix Papa Benet: “En la comunitat de creients,no hi ha d’haver cap forma de pobresa en la qual es negui a algú els béns necessaris per a una vida decorosa”.
La pregunta que fa Jesús als apòstols, a l’evangeli que acabem de llegir, és una pregunta compromesa que no admet una simple declaració d’intencions. És una pregunta compromesa que també ens la fa a cada un de nosaltres. Podem donar una resposta còmoda i repetir el que es diu de Jesús en el nostre ambient: Que és un personatge històric, un gran líder, un defensor dels pobres i marginats, un gran mestre…. Podem arribar a afirmar que és el Fill de Déu que ha donat la vida per nosaltres. Però, fins i tot aquesta última resposta, si no va acompanyada d’un compromís personal no va més enllà de ser una resposta sobre el paper i sense valor.
Quan anys més tard, l’evangelista Marc posa per escrit la resposta de Pere, les seves paraules tenen tot el significat de que és l’Església sencera de Crist qui respon per boca de Pere que n’és el cap. Però si els que formem part d’aquesta Església, volem fer realment nostra la resposta de Pere, cal que responguem, cada ú, des de dins de la nostra consciència, des de la nostra convicció de creients. No n’hi ha prou en repetir senzillament el que diuen els altres o en estar d’acord amb la doctrina oficial de l’Església. La pregunta de Jesús busca una resposta que comprometi tota la nostra vida. És només amb la nostra manera de fer que podem demostrar quina és la nostra fe, és a dir quina és la nostra resposta a la pregunta de Jesús.
