Els textos de la missa d’avui ens mostren la continuïtat entre l’Antic i el Nou Testament i, a la vegada, la novetat i la perfecció d’aquest últim. La primera lectura ens formula clarament el primer manament: “Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces”. Aquestes paraules, els jueus les repetien dues vegades al dia, matí i tarda, quan feien les seves pregàries. Eren, per tant molt conegudes de tots, i l’exhortació de Moisès al poble quan els hi diu: “Reverencia al Senyor, el teu Déu” no s’ha d’interpretar pas com una por supersticiosa al poder de Déu, sinó com el reconeixement de que aquest únic Déu és el que salva i el que ha alliberat al seu poble de l’esclavitud d’Egipte.
Diumenge passat acabàvem la lectura de l’evangeli contemplant com el cec de Jericó, il·luminat per Jesús el seguia camí enllà. Si llegim d’una manera continuada l’evangeli de Marc, després de la curació del cec, trobem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, l’expulsió dels mercaders del Temple i tot seguit una sèrie de preguntes capcioses que les autoritats religioses fan a Jesús per fer-lo caure en algun parany. El relat de l’evangeli d’avui forma part d’aquesta sèrie de preguntes, però tal com ens ho presenta Marc, la pregunta que li fa aquell mestre dela Llei no sembla pas feta amb mala fe. És una pregunta que reflecteix una de les preocupacions del judaisme de l’època davant la gran quantitat de prescripcions i de normes que s’havien establert per vetllar pel compliment dela Llei.
La resposta de Jesús no deixa de ser un retret irònic a l’afany d’aquells mestres de la Lleique, buscant el perfeccionisme, havien perdut l’autèntic nord de quina és la voluntat de Déu. La gran novetat del missatge de Jesús no consisteix únicament en parlar amb autoritat pròpia, sinó en convidar als seus oients a anar més enllà de les estrictes exigències legalistes i avançar pel terreny de la generositat, és a dir, avançar en el camí de l’amor.
El sentit de la resposta de Jesús és molt clar: per arribar a Déu cal passar pels altres, pel proïsme. El primer manament és, per tant, doble: estimar Déu vitalment i als demés com a nosaltres mateixos. Jesús col·loca el manament de l’amor al proïsme al mateix nivell que l’amor a Déu. I això que fa Jesús no és una simplificació, sinó que és la clau de tota la Llei. A Déu només s’hi pot arribar a través de l’amor autèntic als germans. Això ho hem de tenir tots molt present, tant a nivell individual com a nivell de comunitat i d’Església.
Diu Sant Marc que quan Jesús sentí que el mestre de la Lleiaprovava les seves paraules i deia “que estimar Déu amb tot el cor i als altres com a un mateix, és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar”, li digué: “No ets lluny del Regne de Déu”. Una lloança que també podem aplicar a tantes i tantes persones d’altres races i religions que demostren la seva bona voluntat i honradesa practicant la caritat envers els altres.
Seguir Jesús vol dir actuar tal i com ell va actuar. Homes i dones tenim un model a seguir que és l’exemple de Déu mateix. Si no som capaços d’estimar, d’interessar-nos i preocupar-nos pels demés, especialment pels més necessitats com ho feu Jesús, no podem dir que estimem Déu, no podem dir que fem la seva voluntat. Si creiem que Déu ens estima, hem de saber correspondre al seu amor. Tots tenim obligacions i compromisos, són moltes les coses que hem de fer i les activitats que hem de dur a terme, però si som capaços d’estimar, com ens ha ensenyat Jesús, de Déu ens vindrà la força que ens salva, perquè Ell és la roca i muralla que ens deslliura. Així ho hem proclamat quan resàvem el Salm.
