Les lectures bíbliques són sempre com un mirall en el que hi podem veure si la nostra vida està d’acord o no amb la voluntat de Déu. Hi ha dies quela Paraulade Déu ens invita a tenir actituds molt senzilles però molt profundes, que ens interpel·len fortament. Avui és un dia d’aquests: L’exemple d’aquestes dues viudes tan pobres ens ensenya a no tenir por d’oferir a Déu tot el que tenim i el que som.
Aquelles dues dones van donar del que necessitaven elles mateixes per a sobreviure. Quina gran lliçó en temps de crisi! Van córrer el risc d’un futur desconegut, sense cap seguretat material. Només es van fiar de la paraula d’una persona que parlava en nom de Déu. ¿Seriem capaços de fer-ho nosaltres? ¿Donem alguna vegada, no del que ens sobra, sinó del que potser ens farà falta? Tenir fe no és només creure en Déu, és creure que Déu és un pare que ens estima, que ens podem fiar d’Ell i que podem abandonar-nos a les seves mans.
Elies posa a prova la fe de la viuda, la prova és dura perquè li demana un grau de generositat que va més enllà del que nosaltres anomenem el sentit comú, però, el que li demana porta el segell de Déu: “Això diu el Senyor, Déu d’Israel”. Les paraules del profeta són una invitació a confiar només en la paraula del Senyor. No es pot confiar en res més, ni en el petit grapat de farina ni en la mica d’oli, que són el signe del gest instintiu que tots tenim d’aferrar-nos a la vida.
L’evangeli al fer-nos veure el contrast enorme que hi ha entre l’actitud discreta de la viuda i la manera de fer dels Mestres de la Llei, ens posa a l’aguait d’un pecat en el que tots hi podem caure fàcilment. És l’autocomplaença en estar sempre el centre de tot esdeveniment, de tota reunió, pendents només de l’aplaudiment dels altres. És l’actitud d’anar a buscar el gust en ser servit, en lloc de procurar servir com ens ha ensenyat Jesús.
Les paraules de Jesús són, essencialment, una crítica valenta a tots aquells que, valent-se dels seus càrrecs o títols, abusen de la seva situació. I això val per a tots els estaments de la nostra societat. Jesús fa una referència explícita als mestres de la Llei, certament que ells van ser els qui més es van obstinar a no obrir els ulls als seus ensenyaments, possiblement no tots eren iguals, i per això nosaltres no podem jutjar només per les aparences, perquè les aparences moltes vegades enganyen. La intenció amb que fem les coses és el que realment compte, i això és justament el què valora Déu
Jesús fa servir l’expressió “devorar els béns de les viudes”. ¿Com podríem traduir avui dia aquesta expressió? ¿No és el que està passant quan persones grans i amb pocs recursos són pressionades perquè abandonin el pis de lloguer on viuen? ¿I el problema dels desnonaments, per desgràcia tan actual, provocat pel impagament d’unes hipoteques que els bancs en el seu moment van concedir alegrement? ¿Com és possible que en el nostre temps hi hagi gent que es mor de fam, que no te un sostre per aixoplugar-se, que no disposa de l’assistència mèdica més elemental?
Com hem llegit avui en la carta al Hebreus, Crist es va oferir ell mateix. Nosaltres, ¿ens limitem a fer només alguna almoina de tant en tant o bé, seguint l’exemple de Crist, ens lliurem també nosaltres mateixos donant part del nostre temps, del nostre treball …..? Tinguem present que el grau de generositat no es mesura per la quantitat d’allò que es dóna sinó per la carència que ens crea a nosaltres el fet d’haver-ho donat.
