El temps d’Advent que comencem avui és, sobretot, un temps d’esperança. No esperem, certament, la vinguda de Jesús a Betlem, aquest fet ja va succeir. Tampoc esperem només la propera festa del Nadal en que commemorem aquella vinguda, sinó que mirem, més aviat, cap el final de la història. Les lectures d’avui són totes elles una invitació a l’esperança. “Vindran dies – deia el profeta Jeremies – que compliré la promesa que tinc feta a la casa d’Israel”.
Podríem dir que l’esperança és una virtut que te a Déu com objecte. La fe en la resurrecció de Jesucrist, ens permet esperar que un dia arribarem a la nostra plena realització, que arribarem a aquella fita de la nostra vida que anomenem la vida eterna, allò que el mateix Jesús ha definit com el ple coneixement de Déu. L’esperança, doncs, comporta una actitud d’una certa tensió, comporta una orientació cap el dia de la vinguda del Senyor que és el qui ens ha de donar aquesta plena felicitat que esperem. Però, perquè aquesta esperança sigui autèntica, convé que la nostra espera no sigui un estar sense fer res amb una actitud purament passiva.
Per això, Sant Pau, en la carta al cristians de Tessalònica, els hi demana que configurin la seva vida per agradar a Déu i que segueixin endavant, que avancin cada dia més. I concreta aquest seguir endavant en l’amor i en la caritat. “Que Déu faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom”. I, aquest “a tothom” ho diu, precisament, en unes circumstàncies en que aquella església jove de Tessalònica tenia dificultats per relacionar-se amb la resta de conciutadans.
L’esperança serà tant més autèntica quan més gran sigui la nostra fe i el nostre desig d’unir-nos al nostre Déu que és Amor. En aquest sentit, sembla clar que, si tenim la veritable esperança, que és fruit de l’Esperit, aquesta ens infondrà una actitud de fons que, per damunt de les circumstàncies de la vida, siguin les que siguin, farà que hi hagi en nosaltres un to de seguretat, de confiança, de pau d’esperit.
Però, a més d’aquesta esperança fonamental en el més enllà, hem de tenir esperança en l’acció de l’Esperit en el nostre món. L’Esperit és: “..el gran continuador de l’obra de Crist, que condueix no solament l’Església, sinó també tota la humanitat pels camins de la història”, encara que moltes vegades nosaltres no som capaços de detectar la seva presència; encara que nosaltres, sovint, no sapiguem llegir ni interpretar els signes dels temps, que són els signes veritables de la presència i de la realització del pla de Déu. És una llàstima que no sapiguem fer-ho, perquè veuríem que també avui tenim motius d’esperança, que no només hi ha coses negatives al nostre entorn.
A l’evangeli d’avui hem llegit un fragment de la versió que Lluc ens dóna del discurs apocalíptic de Jesús. Ens diu que “el dia del Fill de l’home” s’anunciarà amb uns determinats signes. Aquests signes són uns esdeveniments que es donaran sempre i en qualsevol temps. De fet sempre han succeït, i continuaran succeint catàstrofes naturals – si el nostre planeta fos un planeta fred no n’hi haurien però tampoc podria haver-hi vida -, continuaran succeint, desordres i esdeveniments dolorosos. Però tot plegat, no és res més que el signe de la nostra precarietat i tot això ens indica que l’ésser humà ha d’estar sempre a l’espera del dia del Fill de l’home. Tots sabem prou bé que la nostra vida en aquest món té un termini, i en el moment d’arribar a aquest termini ja entrem en l’eternitat. I per més voltes que el món pugui continuar donant, quan l’home s’enfronta a la seva mort, per ell ja ha arribat la fi dels temps.
Ara, en el temps d’Advent, a les portes del Nadal, és un bon moment per purificar la nostra esperança. Si tenim una esperança autèntica, fonamentada en la fe, mai pensarem que el millor de la nostra vida ja ha quedat enrere. Encara que hagin passat els anys, encara que al llarg de la nostra vida hàgim acumulat desenganys, encara que les nostres forces hagin anat minvant, si som coherents amb la nostra fe, si sabem demanar insistentment al Senyor mitjançant la pregària que ens augmenti la fe i l’ esperança, i si acompanyem la nostra pregària amb bones obres, podem estar segurs que Déu augmentarà la nostra esperança i la nostra fe i, aleshores, tant els grans com els més joves, podrem dir amb sinceritat, que el millor de la nostra vida encara ha de venir.
