L’evangeli d’avui comença amb el mateix verset en que acabà el de diumenge passat: “Això que avui sentir contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’escriptura”. Però aquestes paraules de Jesús, diu l’evangelista que van sorprendre negativament als oients, els seus paisans, perquè ells no podien acceptar que el fill del fuster Josep fos el Messies. Jesús capta immediatament la reacció del seu auditori i els hi recorda dues dites de l’AT: “Metge cura’t a tu mateix”, i una altre de molt més forta “no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal”. El resultat és que Jesús s’ha de fer escàpol perquè el volien estimbar daltabaix d’un cingle.
Damunt d’aquesta notícia del fracàs de Jesús entre la gent del seu poble, Lluc hi ha teixit un esplèndid relat que resumeix el contingut de l’evangeli i ens mostra les raons del rebuig de Jesús per part dels seus. Aquesta és una constant que acompanya als autèntics profetes des de l’AT fins els nostres temps. Els falsos profetes, els que diuen el que la gent vol sentir, i sobretot els que afalaguen l’orella dels poderosos, prosperen. Però els vertaders profetes, els que denuncien situacions d’injustícia, els que resulten incòmodes, ho passen malament. Jeremies se’ns presenta com el prototipus del profeta que te que lluitar contracorrent enmig d’una societat que no li vol fer cas, però ell es manté fidel a la crida de Déu i no deixa de proclamar el missatge que Déu li ha manat.
Jesús fou rebutjat pels habitants d’aquell temps al seu poble de Nazaret, però també és rebutjat per molts homes i dones del nostre temps. Els cristians que intentem prendre’ns seriosament el missatge de Jesús, no ho tenim fàcil: ens trobem envoltats de gent que no te fe o que únicament es preocupa per viure una fe de mínims. Com més compromesos estem sabem que no és fàcil mantenir la nostra opció i ser en tot moment bons testimonis de la fe que diem professar, i és que moltes coses ens van en contra començant per les nostres pròpies limitacions personals.
Fins i tot, potser alguna vegada ens hem arribar a preguntar si val la pena viure com a cristians. El mateix St. Pau, escrivint als corintis i per argumentar a favor de la vida després de la mort, diu: “Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes”. Per tant, ¿val la pena formar part dels amics de Jesús, amb el risc de ser els qui fem més llàstima de tots els homes? Perquè el que no seria admissible és que després d’un llarg itinerari cristià ens quedéssim amb quatre dades històriques sobre el mestre però sense entrar, en una relació personal amb ell gràcies a la pregària i el compromís.
Potser alguns dels que participem d’aquesta eucaristia [o l’esteu seguint per la ràdio] tenim algun problema de fe, però si que potser els tenim d’esperança o de caritat, les tres virtuts que subsisteixen en aquesta vida. Però en el tema de la fe, tenim el perill de que les evidències humanes no ens deixin fer el salt al buit que exigeix el fet de ser creient. Pensem que les crisis de fe -a fi de comptes- només es resolen amb dosis d’esperança, amb gestos de caritat i amb molta pregària.
Els habitants de Natzaret ho van tenir molt clar doncs coneixien la vida de Jesús i tot el seu entorn familiar: era simplement el fill del fuster Josep, no mereixia crèdit. Els habitants del nostre món encara ho tenen més clar: l’origen de l’univers es pot explicar sense haver de recórrer a Déu; més encara, es pot viure correctament en el món sense les exigències de formar part d’aquesta minoria que som els amics de Jesús. Si participem d’aquesta eucaristia és perquè volem formar part d’aquests amics de Jesús i venim aquí per professar junts la nostra fe, lloar Déu, manifestar-li els nostres anhels, escoltar la seva Paraula i rebre el Cos de Crist.
En els qui no han rebutjat Jesús sinó que han fet seu i s’esforcen per practicar el seu manament suprem de “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat” és gràcies a una relació personal amb Déu semblant a la que tenia Jesús envers el Pare, a la que tenien els profetes, a la que tenia sant Pau que va poder brodar-nos el millor himne sobre l’amor, la gran descripció cristiana sobre el camí incomparable de la caritat: “L’amor no passarà mai“. Per això en començar aquesta eucaristia hem resat: “Senyor, Déu nostre, feu que us estimem amb tot el cor i feu que també estimem tots els homes amb una caritat sincera”.
