Acabem de proclamar una de les paràboles més boniques i més conegudes de l’Evangeli de Jesucrist, una paràbola, que potser seria més exacte anomenar-la del Pare pròdig o del Pare bo perquè ens mostra l’autèntic rostre d’aquest Déu que Jesús vol que coneguem en profunditat. Un Déu que tant estima als rigoristes complidors de la Llei, personificats en el fill gran, com als pecadors que no viuen d’acord amb els preceptes del Senyor que aquí tenim representats en el fill petit.
Aquesta paràbola és una crida joiosa a la conversió, al retorn. És justament el que ens ha demanat St. Pau: “Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu”. La reconciliació sempre serà fruit i manifestació de l’amor i, malgrat quin hagi estat el nostre pecat, Déu ens espera. Però no ens espera per renyar-nos, sinó per fer-ho com ho feu el pare de la paràbola que, en veure venir al fill, com diu l’evangelista, es commogué corregué a tirar-se-li al coll i el besà. Aquest és el nostre Déu i així vol actuar en cadascú de nosaltres.
Però tant en la conducta del fill gran com en la del fill petit, la paràbola ens hi fa veure dues situacions de pecat. El pecat més gran del germà petit és haver abandonat la casa del pare i al pare mateix. El fonament del seu pecat és que va voler prescindir del pare i se’n va anar a buscar la vida pel seu propi compte. Lluny del pare, quan tingué dificultats, aviat es va sentir pobre i degradat en la seva condició personal. Prescindir del Pare, prescindir de Déu, pot arribar a deshumanitzar. L’ús de la llibertat al marge de Déu empobreix i arriba a envilir.
L’altra situació de pecat que ens descriu la paràbola és la del fill gran. La seva actitud recriminatòria contrasta amb l’actitud humanament incomprensible i misericordiosa del pare. El fet que el germà gran no sàpiga alegrar-se del retorn del germà petit, el fet que l’entristeixi l’acollida que el pare li dispensa al germà que ha tornat és la nota discordant.
El fill gran no havia desobeït mai al seu pare, però aquesta aparença de correcció i d’obediència amaga una manca d’amor autèntic al Pare. El fill gran hauria estat actuant per por, no per amor. El seu cor també estava lluny del pare. Vivia tancat en el seu món limitant-se a complir materialment les seves obligacions. Era incapaç de perdonar i per això no pot entendre la generositat del seu pare.
Però el pare també es preocupa per ell: va a trobar-lo i li prega que entri a casa per participar de la festa. El pare bo de la paràbola, simplement estima els seus fills tot i la manera injusta de comportar-se que tenen tant l’un com l’altre. L’actitud del pare és reflex de la manera d’actuar de Déu enfront d’aquells que es tanquen en si mateixos i menyspreen als que són considerats pecadors, o no pensen igual que ells. A aquests, també Déu els estima encara que ells no estimin al demés. Amb aquesta paràbola Jesús ens invita a eliminar de la nostra vida tot ressentiment envers els altres.
Aquesta imatge del pare bo i misericordiós és la que qualsevol persona té dret a descobrir en nosaltres, els cristians. Hem de pensar que no només importa el contingut del missatge evangèlic que, evidentment, és l’essència, és el fonament de la nostra fe, sinó que també importa i molt la forma en que l’oferim perquè segons la manera de fer-ho i segons el nostre testimoni, tant a nivell personal com a nivell d’Església, podem arribar a invalidar el seu contingut.
L’amor de Déu ja el tenim no l’hem pas de comprar. Déu sempre ens accepta una i altra vegada, passi el que passi. Les nostres bones obres han de ser el resultat del nostre amor a Déu i als germans. Entre Déu i nosaltres, en la perspectiva cristiana, i ha una relació de paternitat i de filiació. I això necessàriament comporta fraternitat entre nosaltres. Però per al germà gran la fraternitat no existia: “…aquest fill teu” diu dirigint-se al pare, no diu pas “aquest germà meu”. I això és molt important perquè en la mesura que regni la fraternitat en el nostre món, es farà present entre nosaltres el Regne de Déu.
