Estimat i vell amic Xammar,
Com se us acut fer aquestes coses? Hauria d’estar prohibit irrompre en la vida dels altres i girar-la del revés. Sou incorregiblement delictiu. No sé encara com us escric aquesta carta. Us hauria de retirar la paraula.
Jo em guanyava la vida d’una manera decent, fins i tot diria que esplèndidament decent. Una dona que m’estimava, uns nens encantadors, uns amics sol·lícits. Però vau haver de passar vós pel costat, fer-me l’ullet i portar-me de la mà cap al més perillós dels móns possibles: la Catalunya impossible. La nòmina ha desaparegut, la dona resisteix perquè oposita a santa, els nens no tenen altra solució que continuar a casa si volen menjar calent, els amics de tota la vida em miren amb aquella cara amb la que Felip Puig mirava la Carme Chacón. No, estimat amic, no ho hauríeu d’haver fet.
És més, és imprescindible per a la meva salut d’anar acabant amb aquesta història de la Catalunya impossible. Em repeteixo una vegada i una altra. He quedat atrapat, tant o més que el nostre país a Espanya. No puc deixar de somniar-hi. Cada cop que passa alguna cosa en l’actualitat jo hi veig l’ombra del passat; cada pensament d’avui a mi em sembla que ja l’havíem formulat abans; cada reflexió política jo la llegeixo mentalment com si hagués estat publicada en alguns dels diaris i revistes on vós vau escriure. I no em digueu el que ja sospito que esteu pensant: “jo no en tinc la culpa, sempre he buscat el costat positiu dels esdeveniments, i si aquest no el tenen, de costat positiu, la culpa no és meva sinó dels esdeveniments”. Per una vegada, car Xammar, feu-me cas. Sortiu de la meva vida.
Em podeu explicar per què? Per què vós? Podria haver triat la dignitat immaculada del President Macià, el fascinant dandisme intel·lectual d´un Nicolau d´Olwer, el pragmatisme de Prat de la Riba, el britànic encant de Fabra, la cínica pose de Pla, la republicana austeritat de Rovira i Virgili, la passió romàntica de Carrasco. Qualsevol altre model abans que vós. Per què, doncs, vaig haver d’escollir un vell periodista carcamal republicà que es va passar seixanta anys fora del seu país?
Fent una mica de memòria, jo diria que vaig enamorar-me de vós el dia que vaig visitar la vostra casa de Can Feliu, a les afores de l’Ametlla. El camí que portava al mas era ple de matolls, la reixa rovellada, no vaig gosar tocar el timbre, l’aire humit m’esquitxava la cara. Em vaig acostar una mica. Gairebé sentia l’olor de podrit del ferro mentre intentava imaginar-vos. Llavors, un udol va sorgir com de dintre la casa. I no vaig tenir cap dubte que éreu vós, el vell llop de l’Ametlla, que em saludàveu.
Aleshores tot va encaixar. De sobte era amb vós i amb el vostre amic Pep Badia en aquelles llargues tardes que passareu junts parlant pels descosits, mentre Badia engegava la seva casset per gravar aquell devessall de memòria, assegut jo també en el menjador de can Feliu, amb la finestra mig tancada, però que deixava passar la llum que es filtrava per la pineda que havia plantat Amanda, la vostra dona. Va ser aquí, en un capvesprol d’estiu, quan jo vaig descobrir que més enllà dels quatre grans noms de sempre, una generació d’escriptors catalans romania sepultada pel llot de la guerra. Eren els Just Cabot, Domènec de Bellmunt, Josep Maria Planes, Àngel Ferran, Rossend Llates, Joaquim Ventalló, Fermí Vergés, Domènec Guansé, Paco Madrid, Josep Maria Francès, Manuel Valldeperes, Carles Sindreu. Fins Carles Sentís, nom que a casa vostra agafava una estranya forma antropomòrfica de rosegador. Ells feren possible que la llengua es normalitzés i esdevingués paraula viva. La poliren, la colpejaren, l’estiraren i l’emmotllaren a la realitat. Estrenaven una llengua i l’exprimiren a fons, conscients del que ens hi jugàvem. Però tot es va perdre.
I tanmateix, això podria haver-ho superat. Total, es funda una editorial suïcida i es comencen a cometre títols, un darrere l’altre. No és cap complicació, i tampoc els efectes són massa contraproduents: dura un cert temps, fins a la ruïna absoluta.
L’autèntic desastre va ser quan, un dia que havíem begut una mica més del compte, amb la copa a la mà (Dunhill?), vareu començar a explicar-me què havia representat per vós Catalunya. 60 anys anant pel món i cada dia pensant en el vostre país. Sí, amic meu, això sí que ha estat devastador a la meva vida. Vau ensenyar-me, amb els vostres udols, la Catalunya que un dia uns quants vau obsedir-vos en voler convertir en una pàtria culta i civilitzada i que era la meva, i la del meu pare i la del meu avi, que jo havia perdut. I això no us ho podré perdonar mai.
No he aconseguit esborrar del cap la vostra última conversa: “Des del meu primer article i fins a la meva mort, no vaig fer altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya. En tota la meva vida, tractant-se de Catalunya jo no he pres mai precaucions. A París, a Londres, a Berlín, quan es covava l’ou de la serp, o a Nova York. Quan vaig escriure aquells articles seriosos a El Be Negre que dirigia el meu amic de l’ànima Josep Maria Planes, recordo que vaig dir: Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”
Va ser premeditat, ara en tinc tota la certesa del món. No podíeu deixar de saber que aquestes paraules eren fatals per mi. Han contaminat la meva vida. Sóc un malalt de la grip xammariana en estat terminal. Perquè us adoneu del meu actual estat mental, ahir, al Mercat, en un matí d’incidents a la cua del peix, vaig acabar engegant una vella que se m’havia colat de manera ostensible amb un “Senyora!, tractant-se de les coses dels llenguados, jo no prenc mai precaucions” i la vaig fer fora amb una empenta.
Depriment. I trist. No me’n sortiré mai. Començo a pensar, vell amic, que això ja no hi ha qui ho arregli. Déu nostre Senyor ens agafi confessats.
Abraçades.
