Arran de la visita anglesa d’aquest estiu, i després d’haver vist Orgull i Prejudici quatre vegades, he repescat la sèrie Els Tudor, que va emetre no sé quin canal privat fa anys i que ara es pot veure a TVE. Se n’abstinguin. A internet, en un web d’aquests que pots veure pràcticament totes les sèries del món, la donen en versió original subtitulada. És un crim perdre’s l’anglès dels excel·lents actors britànics.
Els Tudor mostra la història apassionat d’Enric VIII i dóna una imatge del rei de les vuit dones com un mascle ferotge, luxuriós, sensualment explosiu i al llindar de la follia sexual. Un ésser contradictori, amoral, displicent, arrogant, mancat de prejudicis de cap mena, però alhora un príncep renaixentista, amant de les arts i de la literatura. I de la bellesa. Un rei monstruosament fascinant en una era de confrontacions religioses, de reformes protestants i de difícils equilibris polítics, en un tauler de joc europeu dominat per Francesc I de França i l’emperador Carles d’Alemanya
No s’han escatimat mitjans, i per assolir el ritme vertiginós de la sèrie, tampoc no s’ha dubtat ni un instant a cometre errors històrics monumentals, a tergiversar dates, a perfilar personatges de manera totalment contrària a la realitat històrica. “El repte és aconseguir la màxima audiència sense trair la realitat- va defensar-se el seu guionista Michael Hirst-. Alguns historiadors diuen que Els Tudor és com farinetes per a nadons, però si un s’obsessiona amb la història rigorosament acaba fent documentals avorrits”. Molt bé, s’imaginen ara que TV3 fes el mateix amb, per exemple, Jaume I? Un corifeu de veus exaltades s’alçaria cridant: “anatema!, infidels!, sacrílegs! Com s’atreveixen? Això no és història, és ficció literària” I a tota aquesta gent caldria contestar: exactament, senyors meus, exactament, l’art té aquestes coses, tothom té el dret a donar la seva versió, jutgem-la. Així s’arriba a produir alguna cosa més enllà dels pàl·lids i fràgils documents que es passen a dos quarts de tres de la nit, mentre en els altres canals hi ha senyors que vénen aspiradores de cortines de vellut o senyores que aspiren altres coses, que, per cert, haurien encantat a Enric VIII.
A banda dels afers amorosos de sa Majestat que s’hi ventilen -mai millor dit-, la sèrie s’entreté a penetrar en la política de corredors amb un enginy notable i presentant un quadre de personatges devastats per l’ambició i la necessitat de la supervivència enmig de conspiracions, conxorxes i traïcions. Un vesper, on pocs acabarien els seus dies al llit. La família dels Boleyn (Bolena), la nostra reina, Catalina d’Aragó, filla de Ferra d’Aragó i tieta de Carles Vè d’Alemanya, les filles de Catalina i Anna Boleyn, Maria i Isabel, etcètera.
Dos immensos caràcters sobrevolen aquells anys: el cardenal Wolsey i Thomas More.
Coneixia molt poc la vida del cardenal Wolsey i la sèrie m’ha induït a revisar-lo. No és, potser, el millor efecte que pot provocar una sèrie de televisió? Un personatge fascinant, una espècie de Richelieu avant la lettre, o un Pau Claris d’un estat poderós i amb doblons a la tresoria reial, quan la política passava per les sotanes púrpures, obsessionat en establir una política exterior anglesa basada en un subtil engranatge que bascula entre l’equilibri europeu i el dolç aïllament illenc.
Però, sens dubte, el gran personatge que emergeix d’aquells anys foscos va ser l’utòpic i lluminós humanista anglès, Thomas More.
(seguirà)
