És fosc i no és veu rés; quan trenca l’alba i els estels es ponen, quan neix el dia, es dibuixa l’horitzó. L’horitzó és la línia que limita la part de superfície terrestre visible des d’un punt. Horitzó és una paraula grega, com gol és una paraula anglesa i capicua una paraula catalana. Les paraules, a part de significació tenen cos, origen, moviment, figura, vida. Fan famílies: hora, aorist, horari, horitzontal, horòscop. El nucli de la família és l’horos que figura al terme compost horòscop, una paraula amb el ritme de telescopi, microscopi, calidoscopi, es mira el que està lluny tele-, el que és petit, micro-, el que és bell, calos- i el que està determinat, definit, delimitat (horos). Les hores són determinacions, parts del tot dia, moments del dia que es repeteixen cada dia. L’aorist com a temps verbal és com el nostre indefinit, alguna cosa com una acció representada sense referència a la seva durada.
Que volem dir quan diem que la nostra hora, la nostra determinació, el nostre horitzó és d’esperança? Volem dir que la foscor de la tristesa pels empresonats, de ràbia per la brutalitat, es trenca cap a la llum de la plenitud que habita als nostres cors com a poble lliure. Un horitzó d’esperança és just el que cal per fer retrocedir la foscor, cal el coratge de mirar de cara els fets per crus que siguin, com ens deia en Salvador Cardús el més de novembre passat en un seu escrit: “Veritat, esperança, gosadia”.
Els fets són que jutges espanyols han empresonat dirigents catalans i els mantenen a la presó sense judici. La distància entre el poble català i la anomenada justícia del Regne de Espanya creix i creix cada cop més. Estem lluny i us volem més lluny encara. Cada dia que feu passar a la presó els nostres caps, les llums, homes i dones, del nostre camí de l’1 d’octubre ens feu més nostres les persones que ja són els nostres herois. S’han trencat moltes coses, vosaltres heu trencat moltes coses, vosaltres heu ensenyat al món que el Regne d’Espanya no és pas un estat de dret. Vosaltres ens voleu fer patir encara, ens podeu fer patir molt. Com a poble ja hem tastat un cop més la vostra bestialitat, el vostre botxinisme repetit; no ens agrada gens, el combatrem tant com puguem, sabeu fer por, no sabeu fer res més. Us n’hauríeu d’avergonyir. Feu fàstic. I aquest fàstic és penyora del nostre proper alliberament.
