Si alguna cosa ha unit a una majoria de catalans –mai la nostra societat havia estat tan poc fragmentada- és la consciència de la nostra dignitat, el dret a expressar la nostra opinió sobre el futur col·lectiu i la il·lusió per a l’oportunitat de construir un nou projecte de convivència. Per això la interposició per part d’Espanya d’una querella criminal contra el President de la Generalitat i dues Conselleres referma encara més aquesta unitat.
I més. Aquesta impensable, increïble, inconcebible, inversemblant decisió política del govern estatal, a més d’enfortir Mas al capdavant del procés, pot esdevenir la miraculosa cola que enganxi novament l’esquerdada unitat de porcellana entre els partits sobiranistes.
Per això no deixa de ser sorprenent que Unió Democràtica fugi d’estudi novament precisament aquest cap de setmana. I que ho faci amb el discurs que ha fet el seu president del Comitè de Govern, amb llocs comuns com voler construir una societat que és complexa, deixar de centrar-se en la qüestió nacional per resoldre problemes més greus i importants –l’altre immensa obvietat de que hi ha vida més enllà de la independència-, o voler fugir del frontisme a què condueix el debat independentista –Duran sempre l’interpreta en una única direcció, el frontisme-. El líder d’Unió ha tornat a fer un triple salt amb tirabuixó afirmant que el seu projecte “Construïm” –una versió més nostrada del “Mejor unidos”- és per a tothom, parli la llengua que parli, visqui on visqui, pensi el que pensi, o se senti català o espanyol. És clar, després d’exposar les raons i de llençar un encantament disfressat de seny i moderació, mostra els veritables motius que l’han dut a confegir aquesta nova plataforma: calia un projecte que aplegui tots els catalans. Amb aquesta «contradictio in terminis» –un projecte partidista ha d’aspirar a aplegar el màxim de voluntats possibles, però mai tota una societat-, com qui no vol la cosa, recrimina al sobiranisme un pecat d’exclusió, de voler imposar-se als altres. Sobta que un partit que ha defensat el que ha defensat i afirma el que afirma en el seu ideari arribi a aquesta conclusió a aquestes alçades del relat, com si estigués al marge d’una realitat que li pertoca pregonament, essencialment. És una llàstima que finalment no hi hagi un programa democristià dins el sobiranisme català. N’hi ha de tots els idearis polítics menys d’aquest.
El projecte d’Unió -o d’en Duran- és perfectament legítim i laudable, però potser no calien tantes voltes i revoltes sobre la tercera via i la necessitat del diàleg per arribar a situar-se exactament en el mateix lloc que el PP, el PSOE, UPyD i Ciutadans, sacrificant els ideals que tant van honorar aquest partit en el passat. És dolorós. Ara bé és d’agrair que finalment hagin aclarit el seu posicionament i que no utilitzin el joc brut, les mentides i els insults per a defensar-lo. Unió és d’una profunda i llarga tradició democràtica i no caurà en les barroeries i mala fe que estan demostrant els altres partidaris del no.
