La tasca que espera al Sr. Rajoy és enorme. No la pot fer sol amb els seus diputats del PP. Ha d’escoltar i ponderar tot allò que li vingui dels altres partits que ja han donat mostres de voler cooperar.
Ells hauran de prendre mesures que ajudin i fomentin el principi de subsidiarietat -de tal manera que tot allò que poden fer els súbdits no cal que ho facin les instàncies superiors (l’Estat s’ha de mantenir en el lloc que li pertoca); caldrà regular tant una immigració desbocada i desordenada com la conseqüent integració social de les persones immigrades; serà necessari buscar què s’ha de fer per tal que tota mena de treballs informatius i assessoraments no depassin els límits ètics; hauran de proposar normes adients que regulin justament els intercanvis -treball i capital han d’equilibrar-se en una veritable harmonia- tenint en compte que es treballa amb persones a les quals se’ls ha de respectar sempre els seus drets bàsics; promoure també lleis que facilitin el pagament de deutes i d’hipoteques sobredimensionades i que es puguin, per tant, complir adequadament tots els deures econòmics lliurement acceptats, per tal que qualsevol dany, engany extorsió o abús…pugui ser reparat proporcionalment, mitjançant l’administració d’una justícia ràpida.
Moltes altres mesures seran necessàries perquè s’impedeixin especulacions immorals -en negocis, en monopolis “de facto”- en transaccions de tota classe gràcies a l’anomenada “informació privilegiada”, o que posin en perill els mitjans de vida necessaris siguin els propis o els aliens pel fet de no posseir una justa cobertura amb les assegurances pertinents; s’haurà de facilitar tant la igualtat d’oportunitats com unes normes que mirin envers el repartiment just dels béns; que acabin amb l’afany de lucre personal o corporatiu; que alcin aquelles pensions que per baixes i ridícules són clarament injustes i desproporcionades; equilibrant-les totes peti qui peti.
En definitiva, que sàpiga el senyor Rajoy que en un país just els governants han de servir l’home des de la seva concepció fins a la mort, i tenir en la ment el nucli de la societat que són el matrimoni i la família. Tot exigeix tenir lleis i normes justes que mirin l’home i la seva essencial dignitat: el ciutadà no és un objecte, sinó una persona. Moltes decisions polítiques tenen conseqüències beneficioses o, al contrari, poden portar a “l’estat del malestar”, amb la conseqüent pèrdua dels alts valors morals que mereixem tots. La democràcia no depèn de “majories absolutes”, sinó del diàleg social, evitant així qualsevol temptació del totalitarisme, que ningú no desitja.
En fi caldrà legislar sense excloure els suggeriments que els diversos partits, grups socials, sindicats, empresaris…aportin des d’una visió de voluntat per arreglar els grans problemes econòmics i socials que s’han generat en tots els terrenys durant els últims anys. Seran anys difícils…
