S’acosta el final de l’estiu. Enrere deixem el llarg i càlid període estival on hem gaudit i trencat la rutina, hem conegut altres indrets i ens hem apropat una mica més a aquest “Dolce Farniente” reparador i assossegat.
L’estiu també és sinònim d’emprendre grans viatges o escapades properes amb l’esperit inquiet i explorador de recòrrer indrets exòtics i errants.
Però, perquè viatgem? Viatgem per conèixer el món? Quin impuls interior seguim que ens fa somiar amb el que podem arribar a descobrir?
Amor al viatge, voler trencar amb la rutina, per agafar distància d’allò quotidià, conèixer i experimentar de primera mà noves cultures, voler conèixer gent nova i costums diferents i desconeguts…els motius poden ser molts.
Viatjar també ens permet sortir de la nostra zona de confort i saber de què som capaços, entendre les diferències estructurals del món en què vivim i per extensió ampliar així la nostra mirada social, ideològica, religiosa i moral.
Hem eludit però aquests paràmetres per convertir el viatje en quelcom compulsiu i mecànic? Viatjar per entendre la pluralitat, el canvi, els revulsius demogràfics i culturals amb una predisposició personal de descoberta i amplitud de mires.
En quin moment hem utilitzat el viatge per atemptar contra les llibertats individuals envaint les ciutats i indrets públics en parcs temàtics on la massificació ofega el benestar de les persones?
Podem viatjar per fugir de la realitat quan aquesta es considera que ofega o no satisfà les expectatives de les persones. Totes les emocions desagradables, circumstàncies funestes o infortunis (ansietat, tristor, enuig, etc) es transformen en una desesperació per trobar aquella suposada felicitat viatgera plena d’emocions inusitades.
No hi ha fronteres ni espais per conquerir.
La tecnologia i els mitjans de transport ens faciliten llocs recòndits a l’abast de qualsevol, en temps rècord i gairebé amb una llibertat econòmica a la carta.
La pluralitat i diversitat del nostre planeta és avui dia, un passeig on contemplar les diferents realitats geogràfiques i socials que ens delimiten, i el viatje el vehicle per descobrir-ho.
Utilitzar aquest privilegi com una eina encoberta per experimentar un benestar temporal amagant emocions doloroses si és veritable problema.
En els últims anys la massificació turística s’ha instal·lat en les nostres vides sense remei.
Aquest estiu milers de persones han sortit al carrer des de diverses ciutats demanant lleis i ordenances que regulin aquesta situació, amb voluntat de col·laboració i trobar d’aquesta manera noves estratègies per acontentar tots els factors implicats.
Macroevents amb diners públics, increment del número de creuers de manera exacerbada, la incontrolable pujada dels pisos turístics sense possibilitat d’aturar-ho, i sobretot la deshumanització de les ciutats i entorns protegits, un model turístic del tot contrari al respecte per l’entorn, la natura i el lleure sostenible.
El viatge com a símbol d’aventura, l’emoció de la descoberta. El model econòmic agressiu on el turisme habitacional és sinònim de factuació indefinida i insostenible, i per defecte amb una alteració del benestar veïnal i humà.
El viatge com a forma de vida i veure el món…potser és aquesta la nova premisa d’aquesta societat actual on també voler mostrar les nostres conquestes viatgeres és part important d’una realitat on la vanitat és eloqüentment significativa.
I si ens aturem un instant? Veure la vida des de la perspectiva senzilla i real pot ser tot un repte individual.
